Recordant Salvador Espriu

Avui es compleixen vint-i-cinc anys de la mort de Salvador Espriu i per commemorar aquesta efemèride, des de la comunitat blocaire catalana, s’ha fet una crida a la publicació de posts sobre l’autor. La veritat és que jo ja fa molts mesos que tinc aquest racó d’arbrecel ben descuidat i que no sé massa què fer-ne, però atès que aquesta celebració em tocava ben de prop, perquè l’obra de l’Espriu és una de les que més m’ha interessat al llarg dels anys, he decidit afegir-m’hi amb una petita aportació.

Sempre he volgut escriure un text sobre unes petites proses que l’Espriu va escriure entre l’any 1936 i principis del 1938 que va anomenar La pluja. En tinc notes preses i un munt d’idees però mai he acabat de posar-les en ordre en un text. Espero que algun dia trobaré el moment i la manera. Avui, aquí, només ho esbossaré d’una manera segurament una mica atropellada i maldestra, però espero que més o menys se m’entengui.

Quatre apunts sobre La pluja

La pluja (1938), no és un text gaire central en l’obra de l’Espriu o, si més no, la crítica no l’hi ha considerat mai especialment; es tracta de quatre proses breus, la més llarga de les quals té un centenar de línies i la més curta, disset. Les dues primeres, Pluja d’agost i Pluja de tardor, són les més llargues i són proses de caire alegòric en les quals la component narrativa encara es remarcable. Són una reflexió sobre la naturalesa cíclica de les coses i sobre els processos de creació-destrucció inherents a tot cicle, natural o humà. En aquestes proses, primer la pluja i després el sol apareixen com forces motores de la narració, amb una vocació eminentment destructiva. A Pluja d’agost, la pluja, no pas per casualitat (es tracta d’una prosa de finals del ’36), pren la forma d’un terrible exèrcit, que sacseja el paisatge:

“Galopen en silenci, cavallers en sementals d’aigua. Baixen cap a la vall dels cims dominats: la muntanya no ha pogut deturar el triomf. Fan ganyotes des de les gropes elevades, mofant-se d’humiliacions de la pols. Esclafen l’herba, vencen l’altivesa dels arbres, esborren camins.”

En la seva escomesa, la pluja arriba al jardí de l’autor, on destrueix una molt al·legòrica rosa:

“El vent i el tro esquinçaven de nou la quietud i atansen la victòria de la pluja vers el jardí de la rosa única. Els guerrers de l’aiguat es disputaven ara aquesta presa i escampaven per arreu el ritme de la seva ira. La rosa és mossegada per la fúria dels poltres, traspassada per les llances dels genets. (…)Els guerrers dansen a l’entorn de la rosa, es disputen la carn de la rosa sola”

La rosa és la representació de la puresa i de la innocència, és a dir, d’allò que estava destruint la guerra. Viu en un equilibri difícil, entre el sol abrusador i la tempesta destructora, ambdues pròpies del mes d’agost.

Pluja de tardor, per la seva banda, és una narració un xic més complexa en la qual la pluja (que pren la forma s’una senyora vella) i el sol (un mercader jueu) estableixen una negociació en la qual la primera vol comprar or i joies al segon però davant la sospita que aquest la vol enganyar en la transacció, desplega tot el seu poder destructor i es precipita la tempesta, amb gran participació del vent:

“Encetaven el tema amb massa harmonia, gairebé amb ritme de conversa noble: la pluja assegura que s’ho queda tot. El sol jueu assenyala aleshores una xifra. La pluja acceptava, un poc fora de seny. Dubtava de seguida de la pulcritud de l’encuny de les unces, de la puresa dels brodats de les joies, del dibuix dels escrinys. Reculava en la promesa, regatejava amb volubilitat. El mercader retreia el compromís, de primer amb cautela, més tard amb ira. Eixigia colèric, el compliment  del contracte verbal. Arraconava les frases polides, pretenia arrabassar a la força la bossa plena. La pluja ja recitava follies contra aquella violència i demanava l’auxili del vent, majordom del seu palau. Els llebrers del camp es desvetllaven als cims i percaçaven el rastre, arrossegant amb ells esbufecs d’apoplèctic. El vent s’endinsava pel retaule de les ànimes i esbotzava el forrellat de cal jueu. Colpia ara les galtes del vell, rescatava la basca hipòcrita de la mestressa. Escampava en venjança l’or per tots els racons de la muntanya i conduïa l’ultratjada al repòs de les cingleres”

Les dues darreres proses són de caire més líric i elegíac i estan dedicades en record del poeta mallorquí Bartomeu Rosselló-Pòrcel, gran amic de joventut d’Espriu, mort a les primeries de 1938, de tuberculosi, al sanatori del Brull. Són dues proses brevíssimes, absolutament colpidores. A Pluja d’hivern, llegim com:

“L’aigua cobreix a poc a poc la dansa de les ombres, el vol de les òlibes, la solitud dels avets, el mal somni dels camps. Veus benignes s’alcen en la seva alabança. Perquè és menuda i piadosa, perquè té poder damunt la llavor i damunt la roca, perquè ha plorat tot l’hivern damunt una tomba, damunt la teva nova senyoria per sempre, peu harmònic que disciplina el pas de les hores sense tu, sense paraules.”

La prosa evoca la mort de Rosselló, alhora que reprèn el tòpic ja encetat a les altres dues proses de la dualitat creadora i destructora d’un mateix element, la pluja, que “té poder damunt la llavor i damunt la roca”.

El recull es tanca amb Pluja de maig, brodada, una prosa encara més breu i que estableix una connexió entre tres escenaris: la casa d’Arenys de la família Espriu, on l’autor situa si no el centre de l’acció de les seves proses anteriors, si com a mínim el centre d’observació de l’acció que s’hi desenvolupa; la tomba de Rosselló (“el teu silenci a la muntanya”), al Brull, i la casa del poeta, a Mallorca, on la mare, desolada plora la pèrdua del fill. Noteu, a més, que l’efecte de la pluja esdevé especialment dramàtic, per tractar-se de la pluja de primavera, és a dir, la que hauria de simbolitzar el ressorgiment de la vida, però només serveix per evocar la mort de l’amic.

“La pluja ha passat per damunt de la meva casa perduda, la casa dels morts del meu nom. Qui sap si ha trobat el vell roser ennegrit de l’eixida, el roser de la pell leprosa. Qui sap si haurà vist com els llessamins i la camèlia creixien a l’entorn de la palmera trista, costum dels meus ulls. (…)Remor de cascavells d’aigua damunt el maig fred del jardí, damunt del teu silenci a la muntanya, mentre la teva mare broda i plora, plora per tu sota la pluja brodada, lluny, al carrer de l’Om o dels Omns, enllà de la mar, enllà del casal profanat dels meus morts.”

D’aquesta manera, la pluja ha culminat una curiosa metamorfosi, des de l’exèrcit destructor, passant per la forma d’una vella dama decadent, fins a prendre una forma menys humanitzada però més humana; les llàgrimes de la mare pel fill mort i enterrat lluny de casa.

 

Rosselló-Pòrcel, cap a l’any 1935. Malgrat la seva mort prematura als 25 anys, Rosselló és autor del poemari postum Imitació del Foc (1938), considerat com una de les millores  obres poètiques de la literatura catalana del segle XX.

 

Les referències a Rosselló-Pòrcel, apareixen per primera vegada aquí, a les proses de La Pluja, i a partir d’aleshores seran una constant en l’obra del poeta de Sinera. Així, en trobarem en alguns dels versos que constitueixen, al meu parer, alguns del moments més intensos i alhora entenedors de la lírica complexa – i a voltes força cantelluda- d’Espriu. Per exemple, la mateixa imatge de Pluja de maig, brodada, apareix al poema Petita cançó de la teva mort, del recull Les hores (1952), del qual Raïmon interpreta una versió corprenedora en el seu disc Raimon canta Espriu.

També hi trobareu referències tàcites en alguns dels darrers poemes del Cementiri de Sinera (1946), a tota la primera secció del poemari Les hores (1952), i incomptables al·lusions més o menys velades a la resta de les seves obres en vers o fins i tot a les dramàtiques (“Pregueu també per Tomeu Rosselló, a qui Salom incorpora a la llegenda sinerenca”, demana  l’Altíssim en la seva pregària final, al darrer acte la Primera Història d’Esther, de 1948).

Abans i després de La pluja

La pluja és una obra que em sembla interessant per molts motius. Però el principal i el que m’ha mogut avui a escriure quatre ratlles sobre el tema és que, al meu entendre, constitueix un punt d’inflexió en l’obra d’Espriu: la frontera entre la prosa i el vers. I és que, si descompten les puntuals – però magnífiques- incursions en el camp del teatre – Antígona (1939) i Primera història d’Esther (1941)- i un parell de contes de principis dels cinquanta, l’autor no tornarà a publicar cap obra que no sigui en vers fins ben entrada la dècada dels setanta. Potser això no us sembli cap cosa destacable, atès que Espriu és conegut més per la seva faceta de poeta que per la de prosista.

 

La primera història d’Esther es va representar l’any 2007 al TNC en una versió excel·lent dirigida per Oriol Broggi.

 

Tanmateix, i per motius que ara no tinc prou espai per desgranar, se’l considera, juntament amb Pla i Rodoreda, un dels principals renovadors de la prosa literària en català dels anys trenta i, de fet, no va fer cap incursió en el camp de la poesia fins després de la guerra.

En aquesta dècada publica tres novel·les – El Dr.Rip (1931), Laia (1932) i Miratge a Citerea (1934)- i dos reculls de contes – Aspectes (1934) i Ariadna al laberint grotesc (1935)-, seguint una evolució que el mena a escriure una prosa cada vegada més breu, més condensada i alhora més poètica i menys narrativa. D’aquesta manera, quan esclata la guerra civil espanyola la prosa d’Espriu ja ha derivat cap al que podríem denominar com a proses poètiques, és a dir, unes proses en les quals el component poètic preval sobre el narratiu. En aquest context apareixen les Petites proses blanques (1936), la novel·leta Letízia (1937) i, finalment, La pluja, que, formalment, manté una forta relació amb les Proses blanques. Després de La pluja, vindran les dues obres de teatre adés esmentades, i després, ja a la dècada dels quaranta, el cícle líric (feliçment reeditat l’any passat en edició de butxaca), que molts consideren com el centre de la seva obra. Ja durant els cinquanta i els seixanta, la seva poesia prengué una orientació cívica, emmarcada en del nou context literari del realisme històric. La publicació de La pell de brau (1960) és una fita en aquest sentit, i va convertir en una dels màxims exponents de l’oposició a la dictadura franquista, i com un dels principals referents literaris i culturals de tota una generació.

Així va ser com la gran “esperança” de la renovació de la prosa literària de ficció en català va passar a desenvolupar el rol de poeta, per a gran -i poc dissimulada- irritació de Josep Pla (sobre aquest tema, vegeu l’interessant article de J.M.Balaguer al primer volum de l’anuari Espriu, Indesinenter, 2006) i va acabar constituint, juntament amb Foix i Riba, un dels cims de la poesia catalana de tots els temps.

Espriu i l’obra total

Curiosament, però, encara a finals de la seva vida, Espriu tenia una certa reticència a considerar-se com a poeta. No sé si heu vist l’entrevista – diria que d’en Puyal- a TV3 en la qual fa explícita la seva incomoditat amb aquest títol. Els motius d’aquesta aparent incomoditat, si voleu, es presten una mica a l’especulació. Per mi, hi ha una mica de falsa modèstia i potser una mica de remordiment (va acabar ocupant un espai central en la poesia catalana que, segurament, entenia que pertocava més a poetes més “vocacionals” com Rosselló i Riba). Però aquestes dues coses són anecdòtiques; el que em sembla més interessant és que el que amaguen aquestes paraules de l’autor, és una certa indiferència pel que fa al gènere literari. Compte, he dit una certa, no una total indiferència). Miraré d’explicar breument el que vull dir amb això.

L’obra d’Espriu és única per molts motius però un dels que li atorga una especial singularitat és el fet que constitueix una unitat total i absoluta, en la qual, per dir-ho d’una manera ràpida i entenedora, totes les obres, totes, sense distinció de gènere i tema, mantenen relacions entre elles i es desenvolupen dintre d’un univers perfectament coherent, el de Sinera (construcció mítica de l’Arenys de Mar de la seva infància) en el qual personatges, situacions i temporalitats diferents apareixen o són evocats amb total normalitat. Això permet que poguem llegir Espriu des d’un punt de vista “micro” (és a dir, obra a obra) però també des d’un de “macro” i aleshores ens adonarem que de fet, totes les seves obres formen part d’una mateixa Obra.

 

L’obra d’Espriu s’organitza seguint una estructura sefiròtica, una forma pròpia de la càbala jueva que representa l’arbre de la vida

 

Deixant al marge les disquisicions – sempre temptadores- de fins a quin punt aquesta coherència interna de l’Obra del de Sinera respon al desplegament d’un projecte inicial dissenyat des de la seva joventut o bé si més aviat s’ha d’explicar com una mena de “work in progress”, el que ha quedat força clar, especialment a la llum del debat acadèmic esdevingut d’ençà del primer Simposi Internacional Salvador Espriu (celebrat a Arenys de Mar l’octubre de 2003) és que tota la seva obra s’estructura a partir de raonaments cabalístics. Aprofundir en aquesta qüestió és una tasca que escapa als meus coneixements actuals, però, a grans trets, es resumiria en dir que Espriu parteix d’alguns dels raonaments de la càbala jueva per bastir una estructura en la qual s’insereixen no només les seves obres sinó també la estructura interna d’aquestes.

Evidentment, no cal entendre tots els detalls d’aquests plantejaments per gaudir de la major part de les obres d’Espriu. Però és interessant tenir-ho en compte, perquè ens demostra fins a quin punt ens trobem davant d’una obra sòlida i ben construïda, sens dubte una de les més magnes de la literatura catalana i europea de tots els temps.

6 idees ràpides per celebrar l’aniversari

Si el que us he explicat us ha despertat la curiositat per l’Espriu, avui és un bon dia per endinsar-nos una mica més en la seva obra. Us faig algunes propostes per si voleu participar de la celebració:

1. Si tens un bloc:, escriu algun post sobre l’Espriu amb records, opinions o idees que t’hagi suscitat la lectura de les seves obres, o bé amb enllaços a alguna de les pàgines que en recullen informació. En aquesta, per exemple, hi trobaràs molt de material interessant i en aquesta altra, una bona presentació de l’autor i de la seva obra.

2. Si abans de llegir res més, voldries veure i escoltar l’Espriu: aquesta tarda, el 33 emet tres programes especials sobre l’autor, entre les 17.53 i les 19h. En tot cas, suposo – i espero!-  que demà els tindrem al 3 a la carta. També pots fer un cop d’ull a aquest vídeo, que és una bona introducció a l’autor. Si vols aprofundir una mica més, l’entrevista del Soler Serrano al A fondo, és tot un clàssic i està penjada íntegrament a google videos.

3. Si ets dels que pensa que la poesia s’ha de cantar, escoltar com sona l’Espriu a través del Raimon és un exercici quasi obligat! El cantautor de Xàtiva li va musica diverses poesies disperses i tota la segona secció de El Caminant i el mur, titulada “Cançons de la roda del temps”. Va aplegar totes aquestes peces en un disc absolutament imprescindible,  gravat en directe al Teatre Lliure, l’any 2003, titulat Raimon canta Espriu. En pots escoltar algunes peces aquí.

4. Si tens ganes de llegir Espriu però mai no n’has llegit res, potser el millor és començar pel Cicle líric. El trobaràs en edició de butxaca a totes les llibreries. És un recull dels tres poemaris centrals de l’obra d’Espriu: Cementiri de Sinera, Les hores, Mrs.Death, El caminant i el mur i Final del laberint. Hi ha qui diu – entre ells el Raimon- que la millor porta d’entrada al món de l’Espriu és El caminant i el mur.

5. Si ja has llegit Espriu i et sembla que és difícil i depriment: La poesia d’Espriu és magnífica, però a voltes pot resultar una mica difícil d’entendre i també pot evocar imatges una gran buidor, una gran nuesa, una profunda desolació, perquè, com s’ha dit sovint, el tema central de la seva obra és la reflexió sobre la mort. Si això et tira enrera, mira de considerar dues coses; la primera, que l’Espriu va haver de viure uns anys molt complicats, que com tanta gent, va viure l’enfonsament d’una República que, si bé tampoc no era cap paradís, sí que havia obert moltes expectatives de canvi polític, social i cultural, especialment a Catalunya. A això cal afegir-hi que l’Espriu va perdre diversos familiars molt propers en qüestió de pocs anys, la qual cosa,

 

 

 

A la representació del TNC, el rei Assuerus, un dels personatges centrals de l'obra, era un divertit titella de tamany real accionat per la resta dels personatges

 

ada a la seva salut fràgil, va fer que la reflexió sobre la mort ocupés bona part de la seva obra. Ara bé, com ja hem vist més amunt, la dualitat és present també en quasi tot allò que Espriu escriu; no et deixis endur per la idea que la vida és només destrucció, que també, sinó més aviat per la idea del cicle. No hi ha destrucció sense regeneració i viceversa. Així mateix, si busques bé, també trobaràs pàgines absolutament hilarants, a la Primera Història d’Esther, o bé al Miratge a Citerea, o als contes de la dècada dels trenta (on se’nfot desvergonyidament i punyent del noucentisme i els noucentistes), mostres de l’esmoladíssim sentit de l’humor del poeta de sinera.

6.- Si vols una recomanació personal: a part de La pluja, que és llegeix molt ràpidament, et suggeriria que fessis un cop d’ull a una novel·leta que porta per títol Letícia. És la història d’un enterrament (ja hi tornem!) i de la posterior reunió dels assistents a l’acte. La recreació de la Barcelona en guerra, l’emotiva i colpidora evocació de l’estimada desapareguda (ull amb l’ús simbòlic del nom, fixa’t què significa letícia en català!), la conya intertextual amb dos contes d’

 

Primera edició de Letícia (1937)

 

Edgar Allan Poe, amb gats negres inclosos o les escenes a la casa de la difunta i el gir final de la narració, (només per dir-ne quatre coses!) en fan per a mi una de les obres de l’Espriu més apassionants, commovedores i divertides. Reconec que cal un estat d’ànim especial per afrontar-la…però, de veritat, val la pena intentar-ho. Més en un dia gris i plujós com els d’aquesta setmana!

 

Fragment de Letízia