El cantautor tel·lúric i els errors

Aquesta setmana – fins i tot si plou i no fa sol i la primavera s’atarda- estem de sort, perquè ja tenim a les botigues el nou disc del Roger Mas, amb el soggerent títol “A la casa d’enlloc”. A ran de la presentació del disc, en aquesta encarnació divina del socialisme a la terra que és El Periódico, apareix publicada avui una entrevista a l’il·lustre solsoní que m’ha semblat molt interessant per diversos motius; el primer, perquè evidencia que ens trobem amb un autor molt seriós, molt conscient de la seva obra i del camí que vol seguir en l’evolució del seu discurs artístic. És un plaer veure i escoltar artistes que són artistes -i no miren de fer-s’hi passar – i que a més són intel·ligents i tenen coses a dir. (És clar que també ho és tenir entrenadors de futbol intel·ligents que parlen de futbol de manera intel·ligent i tenen coses a dir, i, en general, qualsevol mena de professional que estima el que fa i en parla amb amor i coneixement de causa). Ara bé, és curiós perquè l’entrevista fa l’efecte que el cantautor tel·lúric té unes sensacions força contradictòries sobre el disc; d’una banda, es nota que està satisfet per haver fet evolucionar el seu discurs sonor i haver-lo orientat vers un tipus de so diferent dels discs anteriors (cosa que, de fet, fa sempre, i és d’agrair), però, alhora, també es diria que transpua un punt de desencís per no haver aconseguit del tot el que volia amb el disc i perquè, en certs aspectes, no és tan agosarat com els primers que va editar (especialment, el Casafont, que hauria de ser posat en algun altar, al costat dels discs d’Umpah-pah com un dels moments més gloriosos de la música catalana del final de segle XX). Tot plegat, m’ha fet pensar que potser de cara al proper disc cal esperar un retorn a l’esperit d’aquests primers…qui sap?

També m’ha fet pensar una de les frases que probablement sembli més intranscendents de l’entrevista: “Quan escolto els primers discos sento una barreja d’enveja i vergonya. Vergonya per les cagadetes que feia, i enveja per la frescor”. Deixant de banda això de la frescor – que té a veure amb el que explicava al paràgraf anterior- m’he quedat amb això de les “cagadetes”. Perquè és veritat que els dos primers discs estan plens de “cagadetes”, és a dir, d’impefecccions de les guitarres solistes, moments en què la veu no llueix tant com podria, bateries molt perfectibles…el que vulgueu. Però el cas és que realment sona fresc i molt viu, fins al punt que, les “cagadetes” al final, ja no es perceben com a tals, sinó més a aviat ben al contrari; passen a ser una part molt important de la grandesa del disc. I és que la importància d’un error en la interpretació no només és molt relativa en el cas de la música popular, sinó que fins i tot m’atreviria a dir que, en l’era de l’enregistrament del so, ha caigut totalment en l’oblit per a les orelles despertes. Per dues raons; la primera, és que un intèrpret pot equivocar-se per motius molt diversos, que van des de la simple distracció, a l’efecte de substàncies psicotròpiques, la falta d’interès, les ganes de provocar, les seves limitacions com a intèrpret, etc. Però cap d’ells no és una esmena a la totalitat del seu talent (sempre que aquest en tingui). Ja sé que segurament “talent” és un concepte relliscós i molt susceptible d’interpretacions subjectives, però tot i així, és innegable que hi ha artistes que en disposen i d’altres que no. No vull estendre’m gaire sobre aquest tema però penso que és per això que un disc tan infinitament mal gravat i amb una interpretació a voltes tan patillera com el Blood on the tracks (Bob Dylan, 1974), arriba a ser un disc tan increïble, i el mateix podríem dir de moltes gravacions dels Beatles (encara l’any 1980, pocs mesos abans de morir, Lennon deia que si pogués, tornaria a gravar totes les cançons bones, perquè li semblaven inescoltables tal com havien quedat enregistrades), de molta de la música dels seixanta i setanta, i fins i tot d’alguns dels primers discos de Belle and Sebastian.

La segona raó és que, en l’època de la reproductibilitat de l’obra d’art, la música ja no és només allò que el músic fa en directe; un error gravat en un disc i escoltat reiteradament passa a formar part de l’encant d’una bona cançó, i no només com un mal menor, sinó com un factor que hi contribueix en gran mesura. Com si no, explicar-se el fet que les gravacions pirates de tants artistes es circulin tant que les discogràfiques les hagin acabat publicant i fent-ne un negoci tan lucratiu?

Bé, tot plegat, trobo que fa pensar molt en aquesta era del protools i les superproduccions discogràfiques en què si cal et puc afinar la veu que ja has gravat o moure un quart de milionèssima de segon el bombo perquè vagi just a temps amb el metrònom.

En qualsevol cas – i per acabar amb el tema amb què he començat, que és una cosa que sempre fa que el text sembli una mica menys dispers-, estic segur que el disc del Mas serà extremadament interessant i promet moltes novetats i descobriments. Jo, gràcies a un esperit simpàtic i molt estimat que em va sorprendre aquest dissabte, ja el tinc damunt la taula de l’habitació i avui mateix començaré a endinsar-m’hi. I, no cal dir, espero amb impaciència el concert del Palau, pel qual ja ens hem procurat bones localitats amb la colla de masiadictes (que, per l’ocasió, em sembla que adoptarà el nom de masadictes).

ps.- Avui  l’Avui i el Regió 7 publiquen dues noves entrevistes igualment interessants!

Anuncis

Un pensament sobre “El cantautor tel·lúric i els errors

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s