Cantant memòria, en terrats d’estiu

pel Roger, la Maria, la Marina, el Marc, l’Albert i l’Andreu, en record d’unes nits boniques

Ja sé que no hi hauria de pensar, però hi penso: ella podria ser aquí, ara. De fet, tindria tot el sentit del món que hi fos. I sospito que seria fantàstic. Però la realitat és que ara deu estar caminant per qui sap quins camins de les afores d’Estocolm. La seva silueta perduda i vacil·lant avança amb dificultat, com si s’hagués de quedar aturada  d’un moment a l’altre, vermella, tota ella, al mig de la neu, i la seva carona, blanca i mínima dessota la caputxa.  Se m’ha clavat, aquesta imatge, al mig del cervell i m’estava matant;  per sort, he pogut retornar-ne quan  la mà amiga de l’Albert m’ha tustat l’espatlla i m’ha mirat amb la seva cara de joker de baralla de cartes: “Una altra birra?”. “És clar”. I ell i la Marina s’han allunyat entre el públic, en direcció a la barra.

A baix, el port, les onades bategant amb una cadència lenta, i els vaixells capcinejants, fan una companyia perfecta a un munt d’escenes de colors, de terrasses, gelats i turistes del carrer. Escenes que per a nosaltres són de cinema mut, perquè a l’altre extrem d’aquest terrat, el cantant ja fa uns minuts que ha arrencat i ara ja tota la banda l’acompanya; arriben a l’èxtasi amb la creació d’una atmòsfera de trànsit i autopista on el protagonista de la història es perd i fuig espantat d’ell mateix per por de no tenir esperances de tornar trobar-se, o alguna cosa així. Tot plegat, com si fos en un capítol de La dimensió desconeguda. Una gota de suor m’ha fet venir una esgarrifança. Massa sovint jo també m’ho pregunto: com he arribat aquí?

On dic aquí no vull dir a aquesta terrassa tan fantàstica – vistes al mar i a tota la ciutat envernissada amb la llum almivarada dels edificis sota les tintes blavisses del capvespre de juliol. On dic aquí vull dir aquest estat de les coses on no hi ha res que s’estigui quiet, i el futur és tan incert que no sé si té gaire sentit pensar-lo més enllà d’una cançó.

L’Andrew se m’acosta. “La guitarra està una mica fluixa. Me’n vaig una mica més endavant” i s’infiltra  entre el públic amb la seva Estrella i la cueta que li serpenteja /tic tic/ esquena avall. I jo penso que és bonic saber que hi és,  sempre amb les seves sempre mesurades i sàvies paraules, fins i tot si va al seu rotllo i s’asseu al terra, davant de l’escenari. Quan s’allunya em torno a quedar sol, mirant els músics, i el cantant diu que se’n l’emporta un riu i em fa pensar que jo tampoc t’he dit “adéu” però és que quin sentit tindria que ens diguéssim adéu? Ni tu em creuries, ni jo a tu, per tant, suposo que és igual. El cantant no les sap, però, aquestes coses, i sembla que això del transport fluvial ja li va bé, perquè al cap d’un parell de cançons, explica que de fet, el que vol és anar-se’n cap al mar i deixar de veure sempre les mateixes coses, els mateixos llocs, sentir les mateixes frases i veure passar les mateixes hores, totes amb la pintura esquerdada…Jo ja t’ho deia, que te l’havies d’escoltar, aquest cantant, que t’agradaria molt, però tu sempre tossuda, que no escolto mai les recomanacions que em fan els altres i que he de descobrir els grups jo mateixa, si no, no em fan gràcia.

M’he anat enfonsant en les cançons i ara, l’escenari és com una capseta de llum en la distància; la miopia me’l fa veure difós i sense límits precisos. Sóc entremig de cares que semblen amistoses però que de fet no conec, i no puc evitar una certa punxada d’alguna cosa que sembla nostàlgia però que no sé molt bé què és. La part que és culpa teva miro de no atendre-la gaire. És l’altra part, la que no acabo d’identificar que ara m’inquieta. Potser torna a ser aquella vella sensació de persona jove, que té un punt d’impotència. La de tant de temps invertit en coses que no han servit per res, ni tan sols per divertir-te, i que el temps no perdona i no deixa mai de passar, i un bon dia et despertes i no saps quants anys tens ni per què els tens, ni què n’has de fer, però sents que has perdut els ulls de gat mesquer i t’has trencat les ungles i tot per aferrar-los, però tot ha estat debades: només saps veure les tres-centes coses que ja ara saps que no arribaràs a temps de fer mai i que, per algun motiu pervers, se t’apareixen saltironejants com les úniques que et farien sentir una mica orgullós de tu mateix.

L’Albert i la Marina, com si es coneguessin de tota la vida, tornen immersos en una apassionant conversa sobre verdures i sobre les dificultats del mercat de l’habitatge de lloguer a la ciutat de Lavínia i em ressusciten abans que la reflexió se me’n dugui massa a les catacumbes del cervell, allà on no hi toca mai la llum. El públic amaneix el final de la cançó amb un aplaudiment que ja denota un cert crescendo d’entusiasme respecte al de la cançó anterior i penso que el públic català, en general, és una mica com el del Camp Nou on, tot i haver-hi més ionquis que a qualsevol discoteca, el nivell d’exigència general és tirant a alt i no s’aplaudeix mai abans de veure alguna cosa ben feta. Res de reverències servils; aquí tothom és un desastre mentre no demostri el contrari i cal que ho demostri cada dia.

L’Albert reparteix cerveses com si fos una estrella del folc: “Titu, m’ha fet mal pagar-les a tres euros…no sé si ens ho podrem permitir gaire estona això, eh?”. Tranquil, Albert; el Marc, l’home dels vents aborígens ja pagarà la propera ronda.  Aquí el tenim, recolzat a la paret, amb la seva samarreta de ratlles, els ulls blaus vivíssims, la seva cervesa i la seva cara d’espinguet. Se t’acosta i et parla a cau d’orella, amb aquella cara que fa pensar que sempre hi ha espai i temps per a un altre gintònic i/o per a una altra sardana. Ara, però, no és moment per a cobles. Tampoc és moment per continuar asseguts o, si més no, això és el que hem pensat a l’unisó (unipensament?) el Roger, la Maria i jo. És insuportable estar-se assegut amb tota la ciutat aquí al davant, que és, tota ella, feta de formes que ballen. Com que no podem seguir asseguts, ens escapem cap a un costat de l’escenari, on la gent és més sàvia, més graciosa, més alcoholitzada i més de tot i…ja no en tenim prou amb la felicitat; e, xi, gim, eufòria! I ens mirem de reüll i amb els somriures còmplices de saber i d’intuir aproximadament les mateixes coses, mentre dibuixem en l’aire les formes del moviment…

 

 

La cançó s’acaba i el públic ja va ben engegat. Passen tres moments, i la Maria els aprofita per posar-se a lloc els cabells atzabeja, i diu alguna cosa divertida(e) de les seves i amb les seves es de la Noguera, mentre el Roger s’eixuga la suor del front i fa un glop llarg d’Estrella (que potser no és gran cosa, però sempre serà millor que la Budweiser, i ho sap tothom…) a través de la barba, amb els ulls que – una mica, només una mica- s’assemblen als meus i que són com de quan ets petit i vas a veure els Reis, i no t’ho creus, però t’ho passes de conya.

Aquesta cançó d’ara és més tranquil·la i va bé per agafar aire. L’Albert i la Marina, una mica més endarrerits comenten amb el Marc que tots els instruments se senten molt bé, i jo, per tretzena vegada, intervenint quan no em toca a la converses  (que és una de les coses que faig millor), dic que l’equip de so és de puta mare, i que tots els músics són molt bons i…

(“…però sí, ja ho sé, Cris, tens tota la raó amb això que dius que he decidit no decidir i que hi tinc tot el dret, però que tard o d’hora, la vida decideix per tu i, si va així, potser tinguis sort i t’afavoreixi, que no et dic que no,eh, però el més probable és que et trobis vivint més per instints que per il·lusions i això…en fi, tu mateix… Exacte, jo mateix, Cris, no vull sentir-te més, d’acord? Tu ja tens prou feina amb “lo” teu. Que tampoc no ho vols veure, i et penses que els agrades molt a tota aquella colla d’energumens. Però a aquestes hores ja deuen anar tan cecs, però tant, que els sua la polla que no arribis, i no pensen si et deus haver perdut pel bosc trepitjant branques d’alzina o agulles de pi, o si la neu ja se t’ha menjat el camí i no saps per on tornar enrere. Si els preocupa alguna cosa, en tot cas, serà més el que portes a les butxaques de l’abric vermell que no pas tu mateixa. Tu els importes una merda, Cris…Pateixo molt més jo, jo que ja no hauria de patir ni de re, jo que no t’hauria ni de poder pensar però et penso, i em moro de por, pensant si et trobarà pel matí algun algun caçador amb cara de lluç, mig morta de fred, arraulida al marge d’algun camí; si tornaràs mai d’aquell país del nord, o si al final t’hauràs trobat amb la Virgínia i et quedaràs pescant peixos i fumant porros amb ella tot el putu dia al pantà, per oblidar-vos que tots els homes som uns cagadubtes i uns inconstants, i per fotreu-us fins al cul de tota la merda que et devia passar el teu col·lega d’Amsterdam. Tota la merda que deus dur mal embolicada a la butxaca, arrugant aquella foto que vam imprimir en mode “borrador” i en paper, i que et vas posar allà, a la butxaca de l’abric vermell, abans de fer-me un petó-pardal d’aquells teus tan fugaços i marxar a corre-cuita, aquell matí que encara crèiem en alguna cosa i que veníem de la festa de la Virgínia, a Sabadell, i els Mossos em van treure tres punts per saltar-me un semàfor (però qui putes es mira aquestes coses a les 6 del matí?) i que encara sort que no se’ls va acudir de fer-nos bufar perquè portàvem una merda com aquest piano (“pam pam paaaa pa pam pa paaaaa paa“) i que vas caure morta al llit i vas dir “Ei, estira’t aquí, que surt el sol i no vull dormir precisament….”, i jo, fent-me el locu “Ah no? I què vols fer?”. La foto, del matí, que feies els ulls mínims, que semblaves esquimaleta i “no em facis fotos abans d’esmorzar, que no tinc ulls, encara aquestes hores..” i jo “Doncs jo faig cara de peix…”, i ara, l’esquimaleta i el peix deuen estar ben arrugats entre les bossetes de plàstic plenes de maria i de pedres…”)

…toquen molt net i que de fet, al març els vam anar a veure a la Bikini, amb la Maria, i va ser  boníssim perquè van fer un concertàs – i se sentia genial, realment Bikini és la millor sala, amb diferència- doncs això, van fer un súper concert, i després surt el següent grup, que eren els teòricament-famosos, que no recordo com es diuen però de fet són una mica one-hit-wonders, per una cançó que diu no sé què de forty-five i…al cap de cinc minuts vinga a badallar tots amb els 45-45 dels collons. Un parell de dies més tard vaig llegir que per la sala s’havia sentit dir  “Pues a mi me ha gustado más el catalán ese…” i vaig pensar “quanta raó!”.

(“Com es pot viure intensament sense ser esclau del desig? Va, digues-m’ho tu, ja que ho saps tot…Si t’he de resoldre jo aquesta mena de dubtes existencials, potser sí que realment hauria de començar a mirar bitllet per anar-me’n nord enllà. Nah, què dius, dona, no es tracta d’això. Però és que em fa ballar el cap..i a estones em costa…. Tio, definitivament, parlar amb tu és perdre el temps; però suposo que no puc esperar res més. Me’n vaig, que la Virgínia i els altres m’esperen”)

Ara el “catalán ese” engega la cançó que fa uns anys li va servir com a hit radiable, roquera, enganxosa i animada, i continua agradant, de manera que tornem a ballar amb aquella sensació de llibertat intravenosa, que t’ho esborra tot, tot, i tu, Cristina, ets només un grumoll de pensament que es desfà també, endut per la melodia, les guitarres roqueres i esmolades i és que no tinc temps per pensar que no tinc temps per pensar, perquè ara fins i tot el Marc, i l’Albert, i la Marina ballen, i la Maria i el Roger i jo ja quasi levitem,  i l’Andreu sacseja el cap complagut, cervesa en mà i amb un somriure de “Wa yeah!” , aquell somriure que fa només en les grans ocasions (és a dir, quan se li apareix el Roger Mas). Només el cel, que aquesta tarda ha plogut sobre el meu cap i prometia tempestes diverses i ara és una bassa esquitxada d’estels, ens fa de sostre, i la música li acaricia els límits i fa que les estrelles piquin l’ullet…i ja cada vegada hi ha menys gent asseguda, i més que venen allà mateix on som nosaltres, que fem cors molt roqueros i que sí, que sí que sí, i que, encara que de vegades se’ns morin les plantes, no perdem l’esperança…

(“…que no la perdem? Me’n vaig a Suècia, tio, ja t’ho faràs. Les coses són quan ha de ser, i si ara no pot ser, doncs ja no serà. I jo, que, per molt que te’n vagis, és com si no te n’anessis, que per mi és igual. Tot aquest soroll i aquesta boira que ens envolta….són circumstàncies, Cris. El que és important és que seguim agafats de la mà, encara que a estones ens costi no oblidar-nos-en i…és com l’any passat, que jo vaig marxar fora, i tots els matins per animar-me i pensar que no ho portàvem tan malament em posava aquella cançó que el Carles ja no suporta (m’ho va dir a les festes de Gràcia) però jo sí, que la trobo simpàtica, i que tenia tantes ganes de fer-ho i…era com si hi fóssim, junts, i ara, doncs igual. Què et penses? Res, no em penso res més, jo: estic cansada i només penso que els bitllets de Finnair m’han sortit tirats de preu, que n’estic farta del dia a dia, aquí a Lavínia, i que ja ens hem demanat perdó massa vegades, i tot i així, sembla que mai no n’hi hagi prou i que no hi ha manera de poder tornar enrere. Que aquest món se’ns cau a sobre…i tu també ho saps…No, no! Jo no ho sé això. Ets tu, que mires massa enrere i no cal mirar enrere; el que importa ho tenim ara i aquí. Que és estiu i estem bé i ho tenim tot per endavant, si vols…).

Ja fa estona que hem canviat de cantant. Ho dic per si heu anat a buscar cervesa i no us n’heu adonat. El cantant d’ara potser és menys canyero, però és tot un animal salvatge, tot i que al principi dels concerts sembla més tranquil i fins s’atreveix a esmentar les Muntanyes del Canigó (esperem que hagi demanat permís a Montjuïc i al Tibidabo, perquè en aquesta ciutat – ja ho va establir Gaudí- no es pot dir ni fer res més amunt dels seus cims naturals). En tot cas, està clar que a la Marina li ha fet gràcia la cançó: “Eh, aquesta la conec!” , i tots, a falta d’encenedors tots enlairem les cerveses per seguir la tonada tradicional. El Marc ha sentit campanes quan el cantant esmentava la dansa de la Mort i la Moixiganga, i l’Albert repta la Marina a desxifrar el compàs de la cançó que sona. Ella fa anar amunt i avall els seus dits de directora de coral simpàtica i arriba a alguna conclusió que a mi se m’escapa.

Com que ens deu haver vist molt animats, i tampoc és qüestió que ens passem, el cantant – que com podeu veure en aquesta foto d’un altre dia, és molt de missa – ens recorda que no som res. Tothom està molt concentrat escoltant, perquè la cançó és molt intensa, però com que la concentració no ha estat mai el meu fort, torno a pensar en altres coses i ara el cap se me’n va d’aquest terrat cap al Roger, que ha hagut de marxar durant el canvi de cantant però que hauria d’estar aquí, perquè anar de concert sense el Roger no és el mateix. Ara ja deu ser a l’altre costat de l’oceà i no sé si allà fan concerts a les terrasses dels museus ni si la música, per més bona que sigui, evoca tantes coses com aquesta que ara es bressola entre la lluna i els núvols, duta per la brisa marina. “Per cert, i la Marina?”. Veig allunyar-se una armilla quetxua i una veu que diu “Ha anat a procurar-nos més combustible”. “Ah, d’acord”. Però torno al tema, que és que, simplement, no sé si allà, al país de les hamburgueses, el Ru trobarà concerts tan macos i amb tan bona gent, i podrà ballar amunt i avall agitant la barba, abans d’acabar fent un entrepà i un got a qualsevol bar del Born o la Barceloneta i descobrir locals en els carrerons aquells per on, per nadal, caminàvem amb la Cris molt ennoviats l’un de l’altre i ens afartàvem de mirar-nos als aparadors i de dir-nos que tan bé com quedàvem a les fotos, no podia ser que ens separéssim mai…

Ara la cançó va de diumenge, i em porta directe a la C-31, allà on travessa els camps dels voltants de Torroella, un capvespre d’estiu com aquest però de fa dos o tres anys, i un autobús on vaig escriure una carta a la Cristina per dir-li que l’enyorava molt, que era molt trist passar l’estiu sense ella, i que anar en bus a Torroella costa una pasta molt gansa. També penso en uns mesos més tard, que empordenejàvem al cotxe de l’Andreu (que en aquells dies encara no era molt partidari de les rimes consonants que fa servir sovint el cantant) per anar a veure uns amics i era un dissabte desetembre que feia sol.

És divertit mirar-se el cantant; és un paio graciós, perquè de tant en tant s’esgarrifa i fa petits moviments com d’ocell, darrera la seva guitarra espanyola, i somriu, i encomana una mica, les ganes d’estar content i bé. Però jo, en això, fa anys que no me’n surto del tot perquè tinc com quatre pensaments que no em deixen pensar tinc la sensació d’estar més o menys sempre al mateix lloc; voldria prémer el reset, però no sé com es fa. Voldria arribar a casa i tancar-m’hi i escoltar la pluja i no saber res més ni pensar en les mil vegades que hi arribàvem i la Cris es treia el gorret i es relaxava i deixava de dir parides, i també totes aquelles veritats seves, que tenien molta raó, i que potser per això molestaven tant…

La música es va apagant i ens reunim tots per comentar la jugada mentre fem cap a la sortida. Les llumenetes d’alguns edificis de la ciutat ja s’han fos, com ho ha fet ja, pràcticament, aquest conte, que de fet no és ben bé un conte, perquè no té presentació-nus-desenllaç. Colles de barcelonins enfilen les rampes de baixada i es troben amb amics i coneguts que feia temps que no veien o no tant, i es diuen “Ei com va?”.  I es donen els telèfons, es diuen “Quedem un dia d’aquests”, tot i que saben que no tindran temps -segurament, ni tan sols ganes, però dir-ho és gratix-, o van a fer un mos, i acaben fent-se petons pels carrerons del Raval o fent un Bed&Breakfast o un Jean-Luc en un pis de l’eixample. Es miren, de cua d’ull, dissimulats, i es recorden coses,  totes i tots amb les seves Cristines (i altres contes), amb els seus absents, les seves paus i certeses, els seus records mal acabats, que, durant una estona, han confós amb les cançons i els somriures que els envoltaven, i s’han sentit, així, potser una mica més lleugers, potser fins i tot feliços.

(“Així què et sembla? Trobes que em queda bé? Sí, estàs estupenda. A més, jo sempre havia volgut tenir una nòvia que semblés la caputxeta vermella… Burro!Va, t’agrada o no? Sí, sí, és guai i et queda molt bé. L’únic que no em convenç són les butxaques; les trobo massa grans. Ah, tranquil: són per guardar-te millor..! Burra..!”)

Nosaltres marxem a la caça i captura d’un entrepà i una cervesa en alguna terrassa on continuar la conversa sobre mil temes friquis que només tenen interès per a nosaltres, i quan els carrers queden solitaris, acabem fent combinats i brindant perquè sí, perquè simplement és bonic tenir totes aquestes cançons i tots aquests anys al sarró de la memòria, i tots els amics,  i totes les estones passades, totes les coses que es queden, i les que es perden. I perquè és bonic deixar que les coses siguin boniques i senzilles i compartir-ho i parlar-ne amb una mica de música, mentre algú, dissimuladament i amb el ritme lent d’un blues, abaixa, fi de dia, la persiana del Gimlet.

 

 

 

Advertisements

2 pensaments sobre “Cantant memòria, en terrats d’estiu

  1. L´estrella no és molt, però és. I la música com van dir un company de classe l’altre dia, no sona igual segons amb qui l’escoltis. Va pels terrats, per l’estiu que encara crema i per la música que “se sentia molt bé”.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s