Un moment, si us plau

Hi ha dies que és com si tinguessis el cap ple d’agulles que et punxen en totes direccions. I el temps no sembla prou temps, ni l’energia prou renovable, ni tan sols sembla que els pastissos més pastissos hagin de poder servir de combustible. Potser plou i la pluja s’esclafa els nassos contra els vidres del vagó de rodalies, i tens una tia al costat que sembla que bordi però en realitat parla de la seva amiga. aquella que fa un munt de coses que no vols saber, i t’imagines que li posaries un mitjó a la boca perquè deixés d’embrutar el silenci.  Et prendries trenta caixes d’orfidal perquè no hi ha manera d’aclucar l’ull, perquè amb tantes coses bullint dins la closa, ni tan sols tens temps per pensar que no tens temps per pensar que entres en bucle unes tres-centes vegades en un dia i que no saps ben bé cap on va ni per què, el dia, però, tot i així, es veu que encara et queda la classe d’anglès, i quan en surtis, la cervesa amb l’amic aquell a qui fa setmanes que vas dient que no. I mentrestant, a casa, el gos, que no has tingut temps d’acompanyar al parc, aquest matí, es deu estar pixant per les parets i….

…….UN MOMENT!

Pareu el món, un moment: la vida no pot ser tan complicada. De veritat. Segur que és molt més senzilla….és qüestió d’agafar aire, fer fora tot el que siguis capaç de pensar amb paraules i buscar una cançoneta. Fer com si caminessis per un caminet del Pais d’Oz o del de les Meravelles o dels més emboscats, de les fàbules de Perrault….i caminant caminant…..t’atures i dius: “Ei, un moment, si us plau. Només un moment”. I les paraules et regalimen de la boca fins al terra. Allà on cauen, neix una floreta. I quan la culls, esclata de perfums en l’aire, i es torna una veu tèbia, vellutada i mínima, que et retorna les teves paraules, però convertides en cançó: Un moment, si us plau.

 

Ho veus? Tot funciona a un altre ritme:

tot és al ritme del batec d’un vers.

És lliure de rima i de referències.

I es fa un silenci net i decasíl·lab:

just a tocar, al marge del camí

sents com decreixen totes les maduixes……………….

 

 

 

I quan ja la mes maduixa de totes les petites i la més petita de totes les maduixes s’agafen de les fulles i es disposen a decréixer juntes, mig enterrades en un gran escampall de palla que cobreix el terra……..SLUUURP!  Apareix la llengua llarga d’un ruquet i les engoleix (BLUUP!).

Però no t’inquietes, perquè les maduixes ja no tenien massa més a aportar al teu ensonyament, i el ruquet és ruc però molt educat. T’ha saludat cordialment (Bon dia-ia!) acomodant un somriure èquid a la seva boca ample de llavis molsuts i dents saltadores i tapissades d’alfals. Després ha abaixat al cap i s’ha concentrat en la injustament poc valorada feina de regirar la palla a la recerca de maduixes morents per pintar-se els llavis de vermell.  Mai has vist un ruc amb els llavis pintats, de manera que esperar a veure què en surt sembla una bona inversió del teu temps.  Altres  ruquets el segueixen el primer amb alegria. Tot i que, de sobte: “No n’hi ha, n’hi ha, n’hi ha!” bramula un d’ells. I l’altre – el que havia arribat primer, amb el nas ple de palla- “Que sí, que sí. N’hi ha ple, que les maduixes nien aquí. N’hi ha, n’hi ha”. I així, amb aquest entretingut debat entre esqueixos flairosos de palla es va escolant l’estona. La seva perseverància t’hipnotitza. La noció del temps es difumina, i el temps mateix, també.

 

 

Una estranya sensació de felicitat et recorre el cos d’un racó a un altre, i te n’adones que ni sabies  que tinguessis tants racons, ni quasi quasi, et sabies tampoc el cos, ja, de tan lleuger i desnuat com te’l trobaves, mentre els ruquets fan la seva feina, i la tarda, a recer del bosc, es va tornant de color canyella, sota un cel on tot de pomes al forn fan de núvols, un llenç de paper d’estrassa és el cel, i al fons, un diminut ull de brasa de castanyera  fa de sol, o solet, que badalla presagis de pluja o de vent.

L’arribada progressiva d’un so rítmic amb sordina et captiva l’atenció. Entres en una habitació on unes mans solitàries et plantegen el truc de màgia amb un percentatge de retorn més elevat de tots:  la peça de fusta neda lleugera en la preparació, donant lleus copets esmorteïts a la ceràmica (toc…toc………..toc)

 

 

I ara, si has pogut passar el dia o l’entrada, deixant passar de tant en tant els teus minuts de ruquets que mengen, d’emulsions que creixen, de fruites que es desfruiten, i de ves a saber quantes altres coses, i pots pensar-hi  evitant el regust de l’allioli i la fortor de les quadres, potser et despertes com si, simplement, haguessis pogut viure un temps sense cap objectiu ni ambició, sense cap mena d’utilitat pràctica, totalment net i buit. Com si de veritat haguessis parat un moment.

Advertisements

Un pensament sobre “Un moment, si us plau

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s