I diu: “Menja, Tardor!”. A Girona.

Sonen unes campanes, llunyanes. Deuen ser de color blanc, quan el dia es lleva, mandrejant badalls tenyits de diminutes volves de gris-tardor de plàtans de Devesa. Allà, al fons de la imatge, tota la pau melancònica i tardorívola de la frondositats dels arbres, evoca records reconstruïts amb lleu regust de documental històric: l’esforç contra els setges del francès i les seves 60.000 boles de canó. De l’obstinada resistència, en resta ara sols l’arbreda de majestuós silenci, i un pensament innecessari: tots els plàtans del país tenen, en el fons de les seves arrels, un cognom cors, afrancesat i vuitcentista.

 

Un raig de sol color de blat sec va restituint els contorns de les persianes, les finestres els terres empredats, els edificis de balcons mínims i ennegrits, als dos pams d’aigua pausada de l’Onyar, a les botigues de robes hippi, o hippi-pija, a les petites cafeteries, a totes les coses. Es dia es lleva amb un sol solet tan melós com melangiós, dins el qual el temps avança difícilment, com si l’esperit letàrgic de la llum se li encomanés i el distragués per unes hores, del seu propòsit absolut.

Pel carrer de la Força Vella és bo no passar-hi , o passar-hi de llarg. Fins i tot de bon matí. Barceloneja massa. Vull dir aquell aire tan fatigosament familiar, de turistes cutres mirant-se cartes de menjars plastificats (els menjars, i les cartes) i a preus que -encara que ells no ho saben ni potser ho sàpiguem mai- són senzillament incedents.

No cal córrer. Deixar passar el tren, a estones, sí. Des dels ponts, els peixos i el color marcit de les cases. Que no les repintin! Que els conservin tota la vivesa de la seva decadència i no la detupin amb un nous colors sense la bellesa del pòsit del temps. Però l’aigua va passant, com si fossin versos d’en Vinyoli, amb aquella mateixa pau sorda i profunda, pausada. El matí es va construint, robust, com un núvol d’aquells que més que pluja, només amenacen pensament. No us venen mai ganes de pensar, quan els núvols es concentren? Fer com ells, vull dir. I no em refereixo a aquells núvols negres, que només poden dur pluja i pluja. Vull dir els núvols gris-espès, de quasi-pluja. Aquella intensitat i textura del color que indica un moviment intern intensíssim. La més pura i enorme reflexió del núvol que delivera sobre la possibilitat de pluja, però no sobre la pluja mateixa. És un moment fantàstic.

Mentre tot això passava, o passa,  o ha passat, o està passant, o simplement,  mentre tot això hi era, nosaltres, cafè i te i croissant. Suplements i diari. I les converses de diumenge. A fora, els primers pares amb abrics gruixuts que empaiten nens perquè no es desabriguin ni posin els peus als bassals. Nyam croissant de xocolata. “Blanca?”. “No, els de xocolata blanca són una guarrada”. “Magdalena, doncs”. “No, no croissant”. També hi ha núvols amb forma de croissant. De fet hi ha núvols que tenen forma de qualsevol cosa. En canvi, la forma de certs croissants hauria de passar controls de l’Agència Catalana de Seguretat Alimentària. És clar que si els croissants – i tota cosa mengívola que arrepleguem per botigues, macrobotigues i polibotigues -haguessin de passar pel sedàs d’aquesta benemèrita institució, amb prou feines es podrien alimentar els adictes al món de la cooperativa. Bé, m’estic perdent per branques que no pertoquen a l’arbrecel d’avui; deixo per més endavant l’explicació de per què la brioxeria és el millor indicador de la decadència de la civilització occidental.

Acroissantats, ventre-calents de te i llet i amb l’esperit fumejat d’una olor de castanyes cuites, passegem amb aquella sensació tan de diumenge que és dur el diari sota el braç sense llegir-lo, tenir son per haver dormit massar, i rebre la llum del migdia, sobre els ponts, com la cervesa en dejú amb quatre olives i quatre patetes fregides; mateix somriure, mateixa sensació de placidesa. Anar a buscar el sol solet fins al cim de les muralles serveix per deixar-hi passar el temps veient créixer la universitat, bategar el planatanar august i llunyà;  esbossar alguna consideració històrica – probablement imprecisa- sobre el creixement urbanístic, enfilar (si més no el pensament) heures amunt per murs ja tenyits de fulles de vi…

 

 

 

I després, una finestra que s’aboca al riu. Taules de marbre i bancs de cul fred amb coixins, i una munió molesta i hiponicotinada de guiris incomprensibles i fumadores densifiquen l’aire i en comfonen les components, que abans eren fàcilment distingibles des del fons de la cafeteria: olor de riu, de fum de les primere xemeneies, ceba d’hamburgueses, tes diversos i cerveses. I sí, el riu segueix fluint pausadament sota el sol de sobretaula, pels retalls de la finestra que l’enquadren encaixonat entre cases de colors, amb balcons d’on pengen banderes o es veuen nens jugar amb joguines noves sobre rajoles velles i enverdorides. El sol fa l’ullet: “Quan m’hagi començat a acotxar damunt del tou de fulles de la Devesa i només tingui mig ull obert, serà per a la Catedral. Pels carrers, veureu escampar-se el fred”.

Però va de farol, el sol. Com sempre. De fred no en farà gaire fins dilluns, i pels carrers, només ulls i més ulls de petits cafès , petits centres de l’univers on s’asseuen els locals en grups animats que compaginen les infusions i les cerveses, i deixen que la tarda s’escoli de la manera més transcendent (és  a dir, sense donar-li cap importànca), tots amb mig ull sobre el Barça i l’altre mig sobre les elles ell, i sobre els ells, elles. Quan el Barça guanya hi ha badalls i cigarretes de mitja tarda. I una nena rossa a qui el pare li diu que pot mirar la repetició dels gols, que quan s’acabi, se n’aniran a casa, i que assent sense massa entusiasme i amb la boca plena de bombolles de Vichi. A mi em dóna per recorda que aquí i per aquests diues, “casa”, significauna habitació amb parets de paper de fumar i sostres alts on els sorolls i els orgasmes dels veïns s’amplifiquen d’una manera totalment desmesurada. I també penso en els radiadors calents, a l’altura perfecte per posar-t’hi d’esquena i deixar que t’escalfin les mans. I en el portícó que dóna a un petit balcó des d’on es veuen les obres d’un edifici antic i enrunat.

Però no és hora de tornar cap a casa, encara. Abans, la plaça del Vi,  i mentre hi ha gent que parla i aquella petita agitació abans de començar l’obra, se m’omplen el cap de melodies antigues, perquè Girona és també, el so antic i de somriure enigmàtic de les flors de fum o del Bordell. És la llum de ressaca de Novembre, que no passa mai, per més que passi el temps:

Riuràs per força
entre olors de pixum
enmig de crits d’alcohol i ampolles,
una nyonya gris.

És nit de sants.
Nit de fred i guspires
Nit de dol, xim, xim
Ding, dong, ding, dong
Nits de sants, de morts i difunts

Són nits de porles,
nits barrufant el seny,
de plom, canons d´encàrrec
principiants a mesells

Ens engoleix una escalinata dessota sostres daurats, i pugem, amunt, amunt, del formiguer al galliner. Uns metres més a vall, en Francec Orella i la Mònica López (la que que no és la dona del temps…) teixeixen brillantment unes quantes escenes de matrimoni, que intentarem pair, al Bistrot, amb amanides i torrades, la remor de dissabte nit i el vapor pessigolejant de la ratafia. Fulles a les finestres que s’enfilen, encara verdes, pels fanals encesos, entorn del qual es congreguen alenades de nit amb manta i radiadador, i matí que encara no serà de tardor, però pintarà ja un baf d’humitat als vidres. El batent lent i arrosegrat d’unes campanes blanques, el desdibuixarà i, a fora, serà diumenge, i les pastisseries anunciaran xocolates i pastissos de Sant Narcís, i els restaurants, menús. A l’arbreda, aranyes de metall pugnen per alçar-se per damunt dels arbres però no ho aconsegueixen. A nosaltres, se’ns endurà un tren, com si fóssim estudiants de diumenge -que de vegades ho som, només que una mica més calbs i desmillorats i quiratarem les imatges -que ens hem endut (les digitalitzades i les mentalitzades) durant el camí de tornada, mentre un gos simpàtic ens mostra la llengua i jo, uns apunts sobre les propietats gramaticals dels morfemes.

 

Anuncis

Un pensament sobre “I diu: “Menja, Tardor!”. A Girona.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s