El drac, fent mutis

No ploris, es fa de dia. Es fa de dia i el dia fa la teva sang vermella, com la dels homes. Ja no és negra, ni blava, ni porpra. És vermella, al capdavall. Es fa vermella, com el dia que ja es ruboreja a les espatlles dels turons. Quin assassí ha fet brollar la teva sang..! Assassí? Fa no-res li deies “heroi”, “el meu heroi”. Tu, i tots els que llegeixen. Fa uns minuts no era jo…no entenia bé les coses! Mudable naturalesa és, doncs, la de les dones. Oh, va, no et posis dramàtic ,ara; segur que encara hi podem fer alguna cosa! Vull dir, que només és una esgarrapada; avisarem el metge de la vila que pugi amb les seves potingues i…i, ja ho veuràs, et posaràs bé, et posaràs bé!  Ui, no, no m’emboliquis; no és cap esgarrapada, princesa, mira amb quina profunditat s’enfonsa en  el meu costat l’espasa del teu Jordi estimadíssim. I..mira, saps què? Doncs que ja és prou dur haver de ser el dolent per generacions i generacions de nens i de grans, deixa que gaudeixi una mica del moment millor de tots, que és el de deixar de fer por a tothom. Però tu no fas por…No, ara potser ja no, ara que jec per terra amb la llengua damunt la sorra, faig una estampa ben patètica; ningú se’n recorda de quan exhalava foc i amb una sola escopinada arrassava viles i feia cridar homes i dones espa…espaordits. Això era abans, això era abans, drac; ara ets un drac bo, ja ho sé. Ara faig tard a tot, i és igual què sóc. Ara més ens val que el teu cavaller sigui dels bons…Mira-te’l…es veu molt valent, allà palplantat entre les espigues….argshm,….començo a no veure-les gaire bé, les espigues, confonc el blat amb la civada i la civada amb…l’ordi fa espigues?…oghs…com és sincer, el gust de la sang; la cosa més sincera de la vida! Ets un drac massa romàntic…t’hauries de morir i prou, m’estàs inquietant una mica amb tanta reflexió… Ja ho sé, perdona; no t’enfadis, de debò que ho estic intentant, però es veu que porta el seu temps… Espera..un moment, no et moris, encara; què és això que neix de la teva sang? És una flor; la cosa més bonica -segurament l’única, als teus ulls, de fet- que ha de donar el meu cos. Potser ara on em veus ja només sóc un monstre abjecte, però no sempre ha estat així…ara..ooghsss…collons, com costa parlar amb tanta sang a les paraules…però, veus la flor, princesa? Si. És molt bonica…és preciosa… Doncs només és un pàl·lid reflex de tu. Ofert perquè els segles et recordin, Rosa. Un nom molt bonic per a la flor més preciosa. L’única cosa que puc llegar a la posteritat, un tènue reflex pàl·lid com aquests primers raigs de sol que…oh, Jordi, quin cavaller més agosarat, eh? Quin tros d’home, que assaltes els vells rèptils mentre dormen…que el diable se t’endugui….de fet, bé que se t’ha d’endur, ningú com jo coneix la teva història. Si, ara fes-te l’intessant mirant enllà cap a la plana d’Urgell, amb aquest aire desvagat, esperant que algú et posi  en algun poema romàntic. Fes-te el sord, i és millor, que si no la vida se’t farà feixuga, encara no saps quant…. Ja saps bé on acabeu tots, on acabem sempre tots els que som com tu. Ferits, finals, regant amb sang la sorra encara humida de la rosada d’una coma desolada on els homes només hi són de pas. Ell m’ha salvat. Potser sí, però, per quanta estona? Jo potser només era un drac, però als teus ulls hagués pogut tornar a ser un home. Ell és un home, i tu ja veus en els seus ulls tot allò en què es pot convertir. Tots dos sou, doncs, un mal negoci. Ningú va dir que fos senzill, el paper de l’heroïna, princesa…. (quin mal em fa, quin mal, aquest collons d’espasa…..és com si em buidés…com si em buidés del tot…collons…quin aamlaall.)….oregsg…Té, escup aquí dins. Gràcies. I la flor, no penses prendre-la? Em fa una mica de por…Por? Sí, por. I per què? Doncs  perquè surt de la teva sang; queda una mica sòrdid. M’hauria agradat poder-te-la collir jo i poder-te-la donar. Potser llavors m’hauries vist com un home, no com un drac. Però suposo que ja faig tard per això. Les potes a mi ja no em responen…i ho veig tot com entintat d’un color de vi, de sang…que fa molta por, princesa, molta por…i tu…oh, tu…mira-te’l, allà, fumant, com si ens perdonés la vida. Que serrada du la barba, i quins ulls més nets i més sincers. És un cavaller perfecte, té una figura com cap princesa n’ha vist mai cap en cap altre cavaller. El sol iridescent li fa acuarel·les blau pàlides i verdes a la cara…blau-verdes….verdes….ja no m’hi veig, princesa…ja no m’hi veig….Oh, Drac, has d’aguantar, tot plegat ha estat un malentès! No, no, la cosa ha d’anar així, és una qüestió de mite i de tradició: jo no puc pas sobreviure. Jo t’hauria estimat com cap drac ha estimat mai cap princesa., fins a tornar-me home…t’hauria estimat així….Però ara…que ell t’estimi, com cap cavaller ha estimat mai cap dona….perquè si ens hem de refiar de la fidelitat dels cavallers que ataquen de nit i per l’esquena…

El sol nou d’abril va fer badar el cap a la rosa, i en caigué una espessa gota de rosada que s’hi havia coagulat, com  si fos el plany contingut d’algú que ningú – jo tampoc – sabia exactament qui era. Però hi era. I el drac ja no va dir mai més res,la qual cosa ens va deixar a tots molt més tranquils.

La Rosa va collir la rosa, amb la mà tremolosa. El drac, jaient a l’ombra del nou dia semblava un home, i els seus ulls oberts sense respiració emanaven una pau fondíssima. Quan es va girar, en Jordi ja havia encetat el camí de baixada, que serpentejava turó a vall. “Espera’m!” cridà la princesa, i se n’anà turó a vall amb la rosa a la mà, escampant, a costat i costat, les darreres gotes de rosada que humitejaven el cos nou, vermellíssim, de la rosa vera.

Anuncis

Un pensament sobre “El drac, fent mutis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s