Μάρκος

“És nou, el dia, és nou!” s’ha exclamat mentre es mirava un cel totalment net a través de la finestra. En la llunyania es retallava la silueta imponent d’una línia de muntanyes, encotonades de núvols, i que, en funció del costat del sol que els tocava apareixien com tretes del rocosos turons de Galilea, o les verdes i amables faldes del Montseny. El cas és que el dia era nou i ell ha tancat els ulls i, per un moment, no hi ha hagut pensaments. Només aquest aire entre primaveral i desèrtic, de sol i de núvol, de pols i d’aigua fresca.

***

Com que hi havia la mateixa llum, s’ha vist de nou a la botiga de flors. Només que ja no sabia quina era la qu volia comprar. Una dona de nas esmolatn i tirant a fenici li ha regalat un cd dels Pets, que duia per títol “Fruit sex”. Però mentre el desembolicava ja es deia “Brut natural” i quan l’ha tingut obert, allò no era sinó una massa viscosa de fang, que es modelava entre les seves mans giravoltant sobre d’un torn de plàstic blau. Era una tarda d’abril en un jardí de gespa i paraso, i per la televisió el Barça anava al Madrid, i tot plegat, feia molta por. Per això s’ha dit “Fora, fora” i s’ha trobat que caminava camps i més camps de gespa arranada. Al fons, una casa adossada abandonada, on feien nit sols els caragols i hi havia com petites veus entaforades a les esquerdes del ciment barat que encara unia les rajoles de la façana. Un roser immens s’emparrava façana amunt fins a un balcó on, bressolat pel vent com si fons una espiga, un suport de gàbia d’ocells sense gàbia ni ocells esperava un mal cop de vent que la fes caure. Però de vent no n’hi havia, no n’hi ha hagut en tot el dia. Els ocells sí, que els ha sentit cantar, mentre es desvetllava, fins i tot, quan s’ha llevat a mitja nit per pixar i ha pensat “Si canten els ocells, és que el dia ja és a prop”, i també, mentre caminava solitari pel vell camí dels plàtans que ha començat a migdia i que al vespre encara no s’havia acabat. “No sé el nom dels ocells; només sé que hi han estat sempre, però que jo, fins avui, no els havia sentit mai”. Però tot això ha estat després, una estona després que entrelluqués de lluny aquella adossada buida, vella i esquerdada, podrida d’unes roses precioses, de les quals ja no parlarà ningú ni cap més nen les ha de somniar.

Perquè de nens, es veu que ja no en queden. Avui, aquella nena que ell havia vist que només tenia tres o quatre dies de vida, s’asseia a les escales d’un poliesportiu amb cara de Sturm und Drag, i fumava amb uns gestos desmesurats. És clar que potse no sempre havia estat un nadó. Potser també havia estat aquella nena una mica bleda i que semblava una mica curteta i tenia una veu terriblement irritant, entre la nasalitat i en ganguisme. Però aquest és un record que podria ser interpol·lat d’alguna altra banda. O, si més no, és el que pensa mentre la veu fumar i que, deprés, se li atansa sense aire d’Sturm und Drag, només amabilitat i una mena de bonior al fons dels ulls d’aquelles que fan mal de mirar; es veu en els seus ulls i té barba, a més d’una terrible cara de depravat. Potser s’hauria de posar a llegir. Però resulta que al seu darrera tot són camps de piscines verdes i noctuliscents i que es diu “Home vols dir que ara…?”.

***

I res, tu, que tot allò s’ha fos i ha passat un altre dia. Se n’ha anat cap al cel com l’esperit petit d’aquell ocell que no va arribar a sortir mai de la capsa on l’havia posat el dia que el va trobar amb l’ala tota rebregada. Els seus ossets riallers dormen entre les arrels d’una magnòlia que mai feia gaires flors. En feia tan poques i creixia tan boteruda que la van arrencar. Ves a saber on és l’ocell. Al cel de la Setmana Santa, amb els colors de la flor de la magnòlia, amb els pensaments d’ell i de tots els altres, que els bars canalitzen cap al cel a través de les bombolles. “No beguis mai vi – li deia sempre en Lluc- Et perforarà l’estómac sense haver-te fet oblidar res. Com a molt et farà riure. Però riure, a qui li interessa?”. “No ho sé, Lluc. No m’agrada pensar les coses que tu penses”. I no li agradava; ni el que pensava ni el que escrivia.

***

De fet, posats a escriure, ell podia fer-ho molt millor. Era un veritable precurssor, en aquest sentit. Havia reunit centenars de bocins de textos i n’havia tret un de sol. Ningú a tot el país podia fer-ho tan bé com ell. Fins i tot ell s’agradava a ell mateix, quan es llegia. Encara s’agrada. Avui, per exemple, llegia tota aquella història que va escriure alguns milenis enrere, sobre llacs, peixos i homes amb barba. Ha recordat que s’havia de treure la barba i li ha tocat un sol que venia de costat i era amable, i amoixava amb el seu, també, benèvol,  els caps de les totes les espigues. “Distingeixo les persones; les veig com si fossin arbres”, ha dit al seu pare. Però aquest ja no hi era. Mai hi són les coses ni les persones, quan realment necessites dir-los les coses. Per això és va inventar l’escriptura. Ho pensa així, i s’oblida de la nit que passarà plorant amb una cançó que li fa massa mal, del joc d’Star Wars on es vessava tota la seva malícia. Del buit primordial dels carrers, quan es pasqua i tothom riu. I els ocells fan niu a les ombres dels arbres, mentre ell passa de llarg i quasi els sent. I amb el seu pensament, ell mateix s’encalma, i li sembla intuir com el blat ja vol granar, dins les espigues.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s