Nora, o potser la pluja dins el prisma

Avui, no massa res. La Nora, barallant-se, com sempre, contra els molins dels homes. Les persianes mig abaixades de la casa del costat, entre xipresos.Acords d’Antònia Font. Records? Els mínims. Lectures…en papers de color. La llonganissa…doncs sí, però a mitges.

L’esclat absolut de la gotellada de mitja tarda, que no ha fet baixar gens la temperatura, només ha netejat una mica l’atmosfera. Problemes per crear una hiperficció; ja és curiós, si a la vida no fem altra cosa, i, en canvi, tant que costa trobar bones eines infirmàtiques per fer-ho. I tot i així…per on es començar una estructura sense principi ni final? Suposo que per qualsevol lloc i que la dificultat és sempre, poc o molt, la mateixa en totes les coses; traçar un camó.

No sé si hi ha hagut gaire món, avui; suposo que els trens han continuat malgrat la pluja, suposo que tot és tan mentida a cent i a 10.000 quilòmetres, com ho era ahir. Suposo que la possibilitat que Colom o Cervantes fossin catalans continua essent cosa de quatre sonats, i que encara que hi hagi grans coses fetes i per fer, els cíclops, amb mitja barba, veu de pito i pseudoteories de la física que fan vomitar de tan estúpides, sempre tendeixen a imposar-se per la força, que és l’únic que tenen. Ara i aquí, al segle XVII o al XXX. Defujo pensar en Espriu; ara i fa mesos.; ja em vagarà de tornar-hi, potser després de l’estiu. De moment, que duri, perquè les piscines, continuen verdes, i els cims es cenyeixen encara antifassos i màscares de núvols, en aquest carnaval de primavera que ha de durar tota la setmana.

Demà serà dimecres, i continuarem batallant contra l’entropia, la nostra lluita, com la de la Nora, a voltes impossible, esgotadora. Per un bocí de pau i unes llesques d’ordre, i un dia tranquil, de lletres i idees neutralitzades rotllo àcid-base. Avui dormirem com troncs, perquè la pluja porta son a totes les cases que la miraven amb els ulls de les finestres entreoberts. La pluja porta son, com els reis porten regals, i la sentor de la llenya cremada, desitjos foscos de coses que no hauríem de desitjar, però desitgem. És millor deixar-se vèncer per la son, i que tot es refongui en tot. Hi ha estones que les coses, per separat, es fan insuportables i que, al capdavall, et descobreixes mirant-te en un mirall deformat i dient-te “Home, em sembla que no tinc pas vocació de prisma…”

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s