13 de setembre, fent temps

Cau un raig de sol mínim i distret a través dels colors del vitrall de l’absidiola de llevant, aquell en què un anyell beneeix una memorable pluja de foc. El raig encerta el centre del front del rei, entre dos blens de cabell greixós i el monarca mig dibuixa un somriure tèrbol i polsegós. Estossega, i el seu estossec es perd emmirallant-se en les reverberacions fondes de la catedral, buida i en penombra. Només una dotzena d’homes ben arreglats, ocupa les primeres files de cara a l’altar, els uns entaforats dins d’armadures una mica atrotinades, els altres enfundats en sotanes polsegoses. La pols de les sotanes – que els raigs de sol  delaten en el buit de l’aire- quan es barreja amb la boira de l’encens fa els contons de totes les coses menys definits, als ulls  mig closos del rei.  Un capellà de gest cansat i mirada severa oficia, amb una prosòdia en lletania, sense modulacions ni emoció de cap mena.

Al rei li agrada aquesta escalfor tènue i breu que sent al front. Li sembla la cosa més certa que ha experimentat en els darrers anys.  O potser més i tot  perquè no conserva una noció gaire exacta del temps, ara ja. L’únic que té clar és que  aquest moment no durarà i, per això, el paladeja; passeja la sensació del raig de sol per tots els racons d’ell mateix que encara es troba entre la bigarrada realitat de boires, cossos i alcohols que pobla tot el seu enteniment d’aquest matí de setembre, tan tebi. Les llatinades de l’abat, més que dites, semblen evaporades d’uns llavis muts, que tanmateix no paren de moure’s. El rei no s’aguanta assegut, es va escolant per l’escó avall, i l’ajudant de cambra, ja l’ha hagut de recol·locar fins a tres vegades, sota la mirada inquieta  de la resta dels canonges, i l’odi desfermat del comte Ramon, que de l’altre costat estant, el maleeix en veu baixa i demana a Déu que el fulmini i se l’emporti d’una  vegada  cap a les flames més bèsties de l’infern.

“Ja té collons, tot plegat”, pensa en Pere, mentre intenta moure la llengua, que, de tan pastosa, sembla estar-se-li dissolent a la boca. “La senyora de Montpeller…una frígida maquinadora; els cardenals, venuts. Els nobles…nobles? Uns traïdors i uns gallines. Els Bons Homes…quins sants collons…i el Papa…en fi, al Papa l’haurien d’haver cremat per heretge el dia que va néixer, només per néixer, només per néixer. Res del que tinc és meu; una pila de llocs, coses i cossos em pertanyen, però això tampoc no significa res de res. Senyor, quina merda d’història és aquesta en la que m’heu posat?”.

Al rei li sembla que la pluja de foc s’activa, animada pel joguineig d’un sol ataronjat, que a fora, deu anar conformant el dia. De fet li plau, aquesta pluja; la troba quasi simpàtica. Intenta imitar l’expressió de l’anyell, però no se n’acaba de sortir. Els nobles miren avergonyits cap a una altra banda. “M’hauria d’haver afaitat”, pensa. S’ensuma la barba i s’hi troba una intensa fortor de vi i de sexe de dona, que el fa riure desencaixadament, cosa que motiva les sibilants sordes de la resta de missaires, que miren enlloc, per evitar la incomoditat d’haver de tornar a reprovar el monarca.

Toquen amb llargues batallades les campanes menors, i en les solemnes pauses entre cada toc, se sent, a fora, com va creixent el rumor de les carrosses i el tragí de màquines i pesos de guerra. El canonge inicia l’ofertori. El rei segueix somrient, ara, perquè pensa en les intenses ganes de vomitar que es van acumulant al seu estómac. “Senyor, tot això…no sentiu les màquines de guerra? Ensellen els…cavalls..i… és que tinc al clatell,ja, l’alè de Bésiers i Carcassona? No, a mi no m’ha d’arribar…No havia d’anar així….Se’ls ha anat l’olla d’una manera definitiva…el coll d’en Montfort… amb les meves mans…i…”. Li roda el cap, i les pestanyes li cauen d’una manera maquinal, fins que ja no pot sostenir-les més.

En obrir els ulls de nou, una mà li sosté el clatell amb fermesa i una altra li entafora una mena de paper a la boca. “El cos de Crist”. I el rei fa una mena de sobreesforç gutural, que tant serveix per “Amen” com per “Anem” o  per “Montfortetallarelscollons”. Després de deglutir, cau de nou en un ensonyament dolç, però en un paisatge negre, on neva foc i milers de cossos es recargolen damunt la terra cremada, exigint la seva paga, en aquest món o en l’altre. Quan pensa que no té ni un duro, en Pere torna en si tant com pot – que no és dir gaire-, de fet, només en la justa mesura per adonar-se que el foc de neu del vitrall s’ha convertit en sol de migdia. A camp obert,  vertical, irrita i sobreescalda les testes elmades dels cavallers de la primera divisió, la lluissor de les quals fereix les seves ninetes blaves i gastades del rei, que es pregunta com collons pot ser que encara ningú no hagi inventat les ulleres de sol. Ensellat al cavall, amb la suor que li regalima per la cara fins al coll, l’armadura ardent damunt la roba, entre les pestanyes li sembla albirar els murs severíssims de la plaça forta, al fons de la vall. Intenta maleir la seva sort o lamentar-se, però ja ni tan sols es recorda de com es fa, i el crucifix que sempre du a la màniga de l’armadura qui sap on collons deu parar. Amb el sol al cap, que crema com un foc, i la llengua balba, fa esforços colossals per mantenir el cul sobre el cavall, que arrenca un trot neguitós. És un dia ideal per anar de batalles.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s