La PAC i les agulles

Vespre ja quasi d’estiu, d’aquells que el sol sembla resistir-se a deixar de ser una línia de vergonyeta que ressegueix  els contorns arrodonits de les Muntanyes del Final de la Ciutat. Els fantasmes es prenen el cafè en estances buides, i es preparaven per a la jornada laboral de cada nit. La torre punxa els núvols, l’aire s’agrisa i es va contraient, digne, somort, un punt humit. Arriba carregat d’olors de flors i de la menta de jardins que són impossibles de veure, encastellats com es troben darrere murs enormes. Només alguna cabellera de desmai, de tant en tant, pessigolleja els cranis dels pocs vianant, comptats,errabunds i solitaris que poblen aquesta part de la ciutat en aquestes hores, per carrers amples de grans cases senyorials, o per carrerons on les cases tenen forma d’ulls de gat, darrera de dècades de malesa.

Les passes m’hat dut a creuar el pont i en passar vora el parc he tingut un record incòmode, d’un estiu que no hauria d’haver sigut mai estiu, amb tant que pedregava i amb tantes mudes de pell que dúiem a sobre i encara no ens havíem tret. He llençat aquell record a un canal d’aigua estancada i pútrida que jau sota del pont i he seguint avant.

Més enllà, sortien nenes pijes d’un edifici universitari, i es feien petonets, entre elles, o a nois arreglats com per a sortir en una postal. Es posaven els cascs i s’allunyaven en motocicletes estridentíssimes. De nenes pijes n’hi ha de dues menes; les de la classe 1, són  aquelles que són estupendes, sempre i quan, no parlin durant gaire estona seguida. Aquesta classe ja ha estat molt explotada – i ho continua sent- com a tema de conversa, reflexió i algun altre substantiu acabat amb ó, i per tant, seria reduntant que jo ara m’hi referís. Em criden molt més l’atenció les de la classe 2, a saber; les que tenen 20 anys i ja tenen la mateixa cara que sa mare. (nota: Cal vigilar en quin sentit llegim aquesta observació; no parlo de mares operades que aparenten vint anys, sinó de dones fetes i dretes, mares de família (o alguna cosa per l’estil) i una passio distribuïda a parts iguals pels jovenets i pels tabac negre. Si la cosa ja té el seu punt inquietant en origen, en la seva transposició juvenil, pren unes magnituds esperpèntiques, que mereixerien molts posts de reflexió):

La semblança no és limita a la forma de vestir (aquesta seria una variable força senzilla d’analitzar). Parlo d’una qüestió genètica; tenir cara de persona de 40 anys, tenint-ne 20.  L’única cosa que les diferencia és el desenvolupament de la líbido. Però ja sabeu que no hi ha cosa que no acabi passant, amb prou temps i prou canyes. I, en fi, alguna de les benhaurances genètiques que tan bons resultats donen a les classes altes han de fallar, de tant en tant, no? De vegades passa.

La noia amb qui m’he creuat fumava i tenia aquesta mena de cara (la de sa mare). De fet, en el seu cas, la cosa era tan extrema que més aviat semblava tenir el rostre d’una àvia en el cos d’una nena. M’ha fet una mica de por. He pensat que alguna cosa començava a anar malament, en aquest post, i, tot i sospitar que això és el que passa per l’intent de classificació pujolsiana he intentat més amunt, he vist que ja era massa tard per tornar enrere i he hagut de continuar avançant.

Allà on el carrer es plegava, m’ha aparegut un restaurant modestament distingit amb finestres de relleus florals tancades per baranes de ferro forjat, teulades amb finestres que donen a golfes on deuen jugar nens molt feliços o fornicar adults molt afortunats, i una carta de preus que, certament, depassava de llarg les meves minses possibilitats d’home amb poc ofici i un benefici ridícul (això sí, molt digne i amb un gran i perenne avenir). Mentre en rellepava els bigotis preguntant-me si uns ravioli de poma i foie al gorgonzolla de 26 euros devien incloure un massatge o alguna mena de producte psicotròpic (per aquest preu, seria el mínim, no trobeu?),  els preus s’han començat a convulsionar i queien dramàticament fins  que s’han acabat estabilitzant entorn de les 2 pessetes amb 50. I just en aquell moment, un estol de dones habillades amb amples faldilles, pameles i  amb ombrel·les plegades, sota el braç ha sortit del local en qüestió com si sortissin directament d’un quadre d’en Casas.

És l'única foto que els he pogut fer amb el móvil. Aquestes eren de les que no duien ombrel·la.

El notari Madaula, amb uns quilets de mes, després que decidís deixar l'ofici i dedicar-se a l'ópera. En tot cas, romandrà sempre a la memòria dels bons barcelonins com a exemple de prestància i savoir-faire. Sens dubte.

Les seves mirades de reprovació m’han fet recordar que havia tornat a sortir de casa sense arreglar-me la barba, i suposo que aquestes dones deuen estar acostumades a homes gentils i atractius i amb el cuir cabellut del rostre ben arranat a l’estil notari Madaula. No us podeu imaginar com s’han posat! Arraïmades en petits grupets, em miraven i veujaven sibilinament i sibilants en contra meva, mig amagades darrere els seus  ventalls. La seva manera de sostenir simultàniament pameles, ventalls, bosses de mà i  ombrel·les m’ha semblat digna de lloança, perquè tenia alguna cosa de l’equilibri d’un flamenc però amb un deix fin-de-siècle els donava alguna cosa d’artístic, tot i que jo no sabria dir quina. Fora d’una de les més jovenetes (que m’ha enviat una mirada d’aquelles que fan pensar en les vacances d’estiu i en platges nudistes), la resta es veien  honestament molt indignades per la meva presència. Fins a tal punt ho estaven, que han començat a  colpejar al terra ab llurs ombrel·les closes. I, és clar, jo, que sóc dispers de mena, amb tot aquell rebombori de fons, era incapaç de continuar llegint rigatoni i ravioli a trenta, quaranta…cinquanta-tres…euros…perquè, cony, allò no parava d’enfilar-se, i jo que no m’ho podia “permitir”, i tota aquella femellada irrirada allà, demanant el meu mutis….

Potser ho hagués pogut suportar, encara, si no hagués estat per l’olor extraforta de les buguenvíl·lies morades que encatifaven la paret i la galeria del restaurant, i que semblava que jugaven del costat de les meves adversàries. Totes plegades, (juntament amb els 100 € que demanaven ja, al final de la carta, per la bossa de patates fregides) m’han convençut que aquell lloc i jo no ens pertanyíem, i, amb la meva millor cara de fer veure que no havia estat en cap moment la meva intenció el passar per allà, he fet per continuar.  Això, és clar, no m’ha servit per evitar que la més jove de les ofeses se m’acostés amb un somriure còmplice i em passés un paperet on,  en un català elegant i prefabrià, se’m convidava a visitar una coneguda casa de barrets del centre. I és que sempre ho penso, que no he de sortir mai de casa sense. Potser va essent ja hora que accepti que tinc un cap que, entre el despentimanent i el malbarbatge, fa impossible qualsevol mena de progrés en l’ampliació de la meva xarxa de coneixences, especialment – pel que es veu-, entre el públic femení.

He continuat el meu camí per carrers amb un pendent del 20% (ho sé, de la meva època de topògraf camell, de la que ja us parlaré una altra estona) i, quan ja estava disposat a considerar-me l’últím bípede vivent del barri, he hagut d’esquivar in extremis un  carruatge els cavalls del qual s’han saltat amb esportivitat i molta elegància, el pas de zebra destenyit pel que jo – una mica distret, ho reconec- em disposava a travessar. “Animals!” els he dit, mirant de posar-me a lloc l’úniforme (que precisament avui duia net i planxat) i he continuat remuntant el rost per carrers cada vegada més silenciosos i ajardinats. No han faltat ni la típic placeta de terra amb fumadors professionals de canutus, ni les noies solitàries i meditabundes, esguardant amb p0sat estoic com el seu gosset fa les necessitats més boniques del barri i frisen per posar la mà en bosses de plàstic i tocar calent.

Quan per fi m’he adonat que tot i que no era diumenge, per mi era ben bé com si ho fos, i per fi havia aconseguit deixar la ment totalment en blanc, uns pantalons esculturalment cenyits que caminaven davant meu, s’han aturat davant d’un fiacre i s’hi han recolzat, cosa que ja ha anat bé, per deixar-me respirar una mica i per retornar-me al món real. La sílfide en qüestió, fumava i deia coses com “papà, etc etc” i “mamà, etc etc” a una parella amb cara de bones persones i sense cap ombra de sospita de culpa social. Ells han estat els que m’han retornat del meu engavanyament de vuit hores seguides mirant una pantalla de disset polzades on les coses es feien gegans o minúscules a temps iguals, i m’han interpel·lat per per saludar-me coordialment, tot invocant el record de les boniques tardes d’estiu compartides, anys enrere, en algun poble de la costa de l’Altíssim Empordà. Jo no tenia ni puta de què em parlava, però l’home fins i tot s’ha llevat el barret i ha fet esclatar un gran somriure de confeti i serpentines, mentre em recordava el nom del seu esplendorós plançó. Això, però, era totalment innecessari, perquè jo ja el recordava de la meva època de plançonet, tot i que això no ho he dit perquè no semblés que la cosa m’interessava.

Si, ara sóc una formiga soldat. Què passa, és que vosaltres no teniu mai dies dolents?

La noia, encara enfundada en roba d’equitació, alimentava de viva mà un cavall que, palplantat entre dos cotxes, s’entretenia fent una mena de claqué damunt l’asfalt, i li retornava les atencions a la noia amb amples i humides llepades. Ella m’ha dedicat un “Ah, sí, ja me’n recordo. Tu ets el que donava de menjar als elefants, oi?” amb el mateix to amb que una bomba de protons parlaria amb una formiga soldat. Després ha callat i ha estat el torn de la mare de la criatura, que me n’ha parlat en uns termes hiperbòlics, que contrastaven fortament amb la cara d’ensumadora de merda professional de l’amazona. El pare, un home menut amb cara de creuament entre Tarzan i el capità Bob, anava quedant cada cop més amagat darrera una cortina de branques de desmai, molt convenient desmaiades per a l’ocasió.

Com que no m’ha semblat cortès de dir a la senyora que sóc un home casat, i que la seva filla és una lolita de campionat (d’equitació o no), però poca cosa més, he fet el que es fa en aquests casos, és a dir, assenyalar els núvols i començar a evocar la meva època daurada de domador d’elefants. “Saben? Va ser la mateixa època que treballava al canvi d’agulles dels tramvies de l’Avinguda del Dr.Andreu, al torn dels vespres…”.

La meva estratègia ha tingut un èxit fulgurant; abans d’acabar la frase, la mare ja m’allargava, d’esma, la seva mà flàccida perquè la hi besés. La noia no, per motius logístics (ja la hi besava el cavall). El cavall sí que me l’ha estès, però tinc com a norma molt fonamental de conducta no fer mai petons a coses que es poden rovellar.  O sigui que els he deixat allà, discutint sobre els problemes d’encabir el cavall dins el fiacre.

Amunt, més amunt, m’he trobat en carrers on homes amb americana conduien porschos baixos, estilitzats i silenciosos, de color de vi fosc, de color de vespre, i divagavaguen sobre les virtuts d’un o altre tipus de pintura en cas de ratllada, o sobre el millor sector d’inversió en cas d’intervenció europea a les finances del país; o sobre la millor casa de putes, en cas de fallida econòmica i presumible cessament de les ja de per si poc llèpoles relacions amb les respectives parentes (que, molt educadament, eviten d’esmetar que són les de l’altre, és clar).

I res, tu, seguint avant, algunes cases més de principi de segle. Una ronda urbana. Un submarí que no pinta res, però bé que hi ha de ser. Làmines d’aigua on es reflexen les imatges de dos personatges que es donen i em fan una certa angúnia. I finalment, un dia més, per fi (com l’he trobat a faltar), la Plaça de la Central. El cap d’estació em rep amb mostatxo i alegria de fi de torn, engolint els últims grans de raïm de les postres. Em passa el seu barret i ja seria la meva hora de començar a triomfar, i entre agulla i agulla canviada,  bé podria caure algun clauet. Però el torn de vespres és el menys propici per a aquestes coses, jo ja ho sé, i, de fet, ho sap tothom i tothom ho diu. A més, jo, per sort, sóc un home feliçment casat, tot i que mai no acabo de recordar del tot si amb els tramvies elegants i fugissers, o amb els elefants memoriosos. Mentre no arriba el primer convoi, aprofito per acabar aquest post i per fer un cop d’ull a l’iPad; l’ exercici de la universitat d’aquesta setmana m’està portant per camí de la picor (em pica tot, i de tant gratar-me, semblo un mico, quan em bloquejo). Però fa una tarda tèbia i ve de gust treballar. Segur que avui el tram no donarà gaire feina, i podré dedicar-me a enllestir la PAC d’una punyetera vegada.

Aquí em teniu, en una foto de la setmana passada, que em van posar al torn de migdia, a Vallvidrera.És una bona destinació; et toca el sol i el cap d'estació t'emprenya encara menys que a la Central, de manera que és molt més fàcil treure l'iPad i posar-te a currar, al bell mig del bosc, amb la ciutat als peus.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s