Pasqua

De vegades passa que és diumenge i t’equivoques de tren, i acabes en una exposició d’animals. Algú t’havia donat entrades, però no tens una idea gaire precisa del motiu pel qual ets allà. Llavors mires a banda i banda, i resulta que tu ja no ets tu, sinó que sóc jo, i que i la noia que sembla una oliva farcida em diu que abans, tot això eren camps. Jo sé molt bé què vol dir quan diu “abans”, és clar, però últimament, intento saber-ho tan poc com en sóc capaç. El cas és que té raó, i que ja no hi ha cap exposició d’animals – ja no en tenim edat, no ? – sinó els camps del Vallès que són d’un verd nou que fa pressagiar la boniquesa del pas del temps i de les coses, quan són noves.

Mentre tothom badava, i a banda i banda del tren on tornàvem a ser, anaven endreçant-se els camps  – i algun polígon industrial-,i  he pensat en la rosa que m’he oblidat al damunt de la paperera d’una estació de metro on no hi havia ningú. Sé que tenia un gust com amargant a la base de la llengua quan l’he deixada allà i que he pensat, “Tranquil·la rosa, que de seguida vinc per tu”, mentre entaforava al diari Ara a la motxilla. Però deu haver estat aleshores quan ha aparegut en J.V. (amb la mirada sempre a punt per a buidar qualsevol bar) i m’ha recordat allò de la rosa dins d’un bassal. Només que, mentre m’ho explicava, però, la rosa ha deixat de ser una rosa i s’ha convertit en una sabata, i l’estació ha tornat a ser el tren i el J.V…el J.V qui sap on para ja d’ençà d’aquell 2004 tan llunyà…

Era diumenge, això sí, i a fe que ho deu haver estat tot el dia, perquè després han vingut abraçades i somriures en pantalla des de qui sap quants quilòmetres. El temps fa sempre més distància que l’espai, però tampoc cal que ens posem filosòfics. És millor quedar-se amb un detall; les roses, enguany,  fan olor per primer cop. I l’anyell se’ns ha desfet a dins, colpit i d’una llibertat total, com de Priorat, justa abans d’una immensíssima llepolia de pera, cimejava amb ous de xocolata blanca i migdiada d’armagnac amb rerefons d’antigues receptes de cuina. Hem dit “Adéu,adéu!” als cotxes amb la mà.

Hem dit adéu, perquè l’aire s’enfredoria, i el temps començava a condensar-se. Llavors se m’han torant a atansar camps, més camps, i feia bo de veure els caps de les espigues bressolant-se tota alhora, seguint l’alè del mateix vent. Tant, que per fi se m’han apagat les ganes de pensar, ha sortir un estel i algú ha fet passar una pàgina d’un diari (que no era danès) al ritme de les bombolletes d’una canya. Era una barra de bar de color de caoba i vernís, vull dir, un lloc sense camps. Quatre notes disperses sobre coses que algun dia serà bo de pensar, però avui no, que és Pasqua. He de reconèixer que hi ha hagut alguna mena de record de nuvolets simpàtics del migdia, abans que la mirada se’m perdés entre les pàgines d’un llibre que no val res però és igual, perquè enganxa. El temps, al fons del bar, s’escolava amb seguretat, i el bar ha estat bar fins que s’ha fet de nit, i s’han encès les llums que ara diuen que hi ha al passeig. El dia, en fi, s’ha consumit, i algú l’ha puntejat amb un tuit amb arabescs, i un breu record pels rínxols desmesurats de Mozart. Ah, sí, i me n’oblidava; jo he mirat atentament als núvols i entre les tiges de les espigues, tot el que hi espera per renéixer. I no ho he vist exactament, només he notat que tenia un regust antic, com el de l’armagnac que la bella lola va robar -i era de justícia- d’aquell despatx tan gris, tant gris (que era d’un gris que se’ns deu haver encoamanat una mica a tots) on s’hagués acabat per fer malbé. Era de justícia observar-ho, ni que fos des del tren i en moviment. Encara que fos enteladament i que unes mans de nens dibuixessin cors pels vidres després d’em-baf-ar-los.

Anuncis

El drac, fent mutis

No ploris, es fa de dia. Es fa de dia i el dia fa la teva sang vermella, com la dels homes. Ja no és negra, ni blava, ni porpra. És vermella, al capdavall. Es fa vermella, com el dia que ja es ruboreja a les espatlles dels turons. Quin assassí ha fet brollar la teva sang..! Assassí? Fa no-res li deies “heroi”, “el meu heroi”. Tu, i tots els que llegeixen. Fa uns minuts no era jo…no entenia bé les coses! Mudable naturalesa és, doncs, la de les dones. Oh, va, no et posis dramàtic ,ara; segur que encara hi podem fer alguna cosa! Vull dir, que només és una esgarrapada; avisarem el metge de la vila que pugi amb les seves potingues i…i, ja ho veuràs, et posaràs bé, et posaràs bé!  Ui, no, no m’emboliquis; no és cap esgarrapada, princesa, mira amb quina profunditat s’enfonsa en  el meu costat l’espasa del teu Jordi estimadíssim. I..mira, saps què? Doncs que ja és prou dur haver de ser el dolent per generacions i generacions de nens i de grans, deixa que gaudeixi una mica del moment millor de tots, que és el de deixar de fer por a tothom. Però tu no fas por…No, ara potser ja no, ara que jec per terra amb la llengua damunt la sorra, faig una estampa ben patètica; ningú se’n recorda de quan exhalava foc i amb una sola escopinada arrassava viles i feia cridar homes i dones espa…espaordits. Això era abans, això era abans, drac; ara ets un drac bo, ja ho sé. Ara faig tard a tot, i és igual què sóc. Ara més ens val que el teu cavaller sigui dels bons…Mira-te’l…es veu molt valent, allà palplantat entre les espigues….argshm,….començo a no veure-les gaire bé, les espigues, confonc el blat amb la civada i la civada amb…l’ordi fa espigues?…oghs…com és sincer, el gust de la sang; la cosa més sincera de la vida! Ets un drac massa romàntic…t’hauries de morir i prou, m’estàs inquietant una mica amb tanta reflexió… Ja ho sé, perdona; no t’enfadis, de debò que ho estic intentant, però es veu que porta el seu temps… Espera..un moment, no et moris, encara; què és això que neix de la teva sang? És una flor; la cosa més bonica -segurament l’única, als teus ulls, de fet- que ha de donar el meu cos. Potser ara on em veus ja només sóc un monstre abjecte, però no sempre ha estat així…ara..ooghsss…collons, com costa parlar amb tanta sang a les paraules…però, veus la flor, princesa? Si. És molt bonica…és preciosa… Doncs només és un pàl·lid reflex de tu. Ofert perquè els segles et recordin, Rosa. Un nom molt bonic per a la flor més preciosa. L’única cosa que puc llegar a la posteritat, un tènue reflex pàl·lid com aquests primers raigs de sol que…oh, Jordi, quin cavaller més agosarat, eh? Quin tros d’home, que assaltes els vells rèptils mentre dormen…que el diable se t’endugui….de fet, bé que se t’ha d’endur, ningú com jo coneix la teva història. Si, ara fes-te l’intessant mirant enllà cap a la plana d’Urgell, amb aquest aire desvagat, esperant que algú et posi  en algun poema romàntic. Fes-te el sord, i és millor, que si no la vida se’t farà feixuga, encara no saps quant…. Ja saps bé on acabeu tots, on acabem sempre tots els que som com tu. Ferits, finals, regant amb sang la sorra encara humida de la rosada d’una coma desolada on els homes només hi són de pas. Ell m’ha salvat. Potser sí, però, per quanta estona? Jo potser només era un drac, però als teus ulls hagués pogut tornar a ser un home. Ell és un home, i tu ja veus en els seus ulls tot allò en què es pot convertir. Tots dos sou, doncs, un mal negoci. Ningú va dir que fos senzill, el paper de l’heroïna, princesa…. (quin mal em fa, quin mal, aquest collons d’espasa…..és com si em buidés…com si em buidés del tot…collons…quin aamlaall.)….oregsg…Té, escup aquí dins. Gràcies. I la flor, no penses prendre-la? Em fa una mica de por…Por? Sí, por. I per què? Doncs  perquè surt de la teva sang; queda una mica sòrdid. M’hauria agradat poder-te-la collir jo i poder-te-la donar. Potser llavors m’hauries vist com un home, no com un drac. Però suposo que ja faig tard per això. Les potes a mi ja no em responen…i ho veig tot com entintat d’un color de vi, de sang…que fa molta por, princesa, molta por…i tu…oh, tu…mira-te’l, allà, fumant, com si ens perdonés la vida. Que serrada du la barba, i quins ulls més nets i més sincers. És un cavaller perfecte, té una figura com cap princesa n’ha vist mai cap en cap altre cavaller. El sol iridescent li fa acuarel·les blau pàlides i verdes a la cara…blau-verdes….verdes….ja no m’hi veig, princesa…ja no m’hi veig….Oh, Drac, has d’aguantar, tot plegat ha estat un malentès! No, no, la cosa ha d’anar així, és una qüestió de mite i de tradició: jo no puc pas sobreviure. Jo t’hauria estimat com cap drac ha estimat mai cap princesa., fins a tornar-me home…t’hauria estimat així….Però ara…que ell t’estimi, com cap cavaller ha estimat mai cap dona….perquè si ens hem de refiar de la fidelitat dels cavallers que ataquen de nit i per l’esquena…

El sol nou d’abril va fer badar el cap a la rosa, i en caigué una espessa gota de rosada que s’hi havia coagulat, com  si fos el plany contingut d’algú que ningú – jo tampoc – sabia exactament qui era. Però hi era. I el drac ja no va dir mai més res,la qual cosa ens va deixar a tots molt més tranquils.

La Rosa va collir la rosa, amb la mà tremolosa. El drac, jaient a l’ombra del nou dia semblava un home, i els seus ulls oberts sense respiració emanaven una pau fondíssima. Quan es va girar, en Jordi ja havia encetat el camí de baixada, que serpentejava turó a vall. “Espera’m!” cridà la princesa, i se n’anà turó a vall amb la rosa a la mà, escampant, a costat i costat, les darreres gotes de rosada que humitejaven el cos nou, vermellíssim, de la rosa vera.

I diu: “Menja, Tardor!”. A Girona.

Sonen unes campanes, llunyanes. Deuen ser de color blanc, quan el dia es lleva, mandrejant badalls tenyits de diminutes volves de gris-tardor de plàtans de Devesa. Allà, al fons de la imatge, tota la pau melancònica i tardorívola de la frondositats dels arbres, evoca records reconstruïts amb lleu regust de documental històric: l’esforç contra els setges del francès i les seves 60.000 boles de canó. De l’obstinada resistència, en resta ara sols l’arbreda de majestuós silenci, i un pensament innecessari: tots els plàtans del país tenen, en el fons de les seves arrels, un cognom cors, afrancesat i vuitcentista.

 

Un raig de sol color de blat sec va restituint els contorns de les persianes, les finestres els terres empredats, els edificis de balcons mínims i ennegrits, als dos pams d’aigua pausada de l’Onyar, a les botigues de robes hippi, o hippi-pija, a les petites cafeteries, a totes les coses. Es dia es lleva amb un sol solet tan melós com melangiós, dins el qual el temps avança difícilment, com si l’esperit letàrgic de la llum se li encomanés i el distragués per unes hores, del seu propòsit absolut.

Pel carrer de la Força Vella és bo no passar-hi , o passar-hi de llarg. Fins i tot de bon matí. Barceloneja massa. Vull dir aquell aire tan fatigosament familiar, de turistes cutres mirant-se cartes de menjars plastificats (els menjars, i les cartes) i a preus que -encara que ells no ho saben ni potser ho sàpiguem mai- són senzillament incedents.

No cal córrer. Deixar passar el tren, a estones, sí. Des dels ponts, els peixos i el color marcit de les cases. Que no les repintin! Que els conservin tota la vivesa de la seva decadència i no la detupin amb un nous colors sense la bellesa del pòsit del temps. Però l’aigua va passant, com si fossin versos d’en Vinyoli, amb aquella mateixa pau sorda i profunda, pausada. El matí es va construint, robust, com un núvol d’aquells que més que pluja, només amenacen pensament. No us venen mai ganes de pensar, quan els núvols es concentren? Fer com ells, vull dir. I no em refereixo a aquells núvols negres, que només poden dur pluja i pluja. Vull dir els núvols gris-espès, de quasi-pluja. Aquella intensitat i textura del color que indica un moviment intern intensíssim. La més pura i enorme reflexió del núvol que delivera sobre la possibilitat de pluja, però no sobre la pluja mateixa. És un moment fantàstic.

Mentre tot això passava, o passa,  o ha passat, o està passant, o simplement,  mentre tot això hi era, nosaltres, cafè i te i croissant. Suplements i diari. I les converses de diumenge. A fora, els primers pares amb abrics gruixuts que empaiten nens perquè no es desabriguin ni posin els peus als bassals. Nyam croissant de xocolata. “Blanca?”. “No, els de xocolata blanca són una guarrada”. “Magdalena, doncs”. “No, no croissant”. També hi ha núvols amb forma de croissant. De fet hi ha núvols que tenen forma de qualsevol cosa. En canvi, la forma de certs croissants hauria de passar controls de l’Agència Catalana de Seguretat Alimentària. És clar que si els croissants – i tota cosa mengívola que arrepleguem per botigues, macrobotigues i polibotigues -haguessin de passar pel sedàs d’aquesta benemèrita institució, amb prou feines es podrien alimentar els adictes al món de la cooperativa. Bé, m’estic perdent per branques que no pertoquen a l’arbrecel d’avui; deixo per més endavant l’explicació de per què la brioxeria és el millor indicador de la decadència de la civilització occidental.

Acroissantats, ventre-calents de te i llet i amb l’esperit fumejat d’una olor de castanyes cuites, passegem amb aquella sensació tan de diumenge que és dur el diari sota el braç sense llegir-lo, tenir son per haver dormit massar, i rebre la llum del migdia, sobre els ponts, com la cervesa en dejú amb quatre olives i quatre patetes fregides; mateix somriure, mateixa sensació de placidesa. Anar a buscar el sol solet fins al cim de les muralles serveix per deixar-hi passar el temps veient créixer la universitat, bategar el planatanar august i llunyà;  esbossar alguna consideració històrica – probablement imprecisa- sobre el creixement urbanístic, enfilar (si més no el pensament) heures amunt per murs ja tenyits de fulles de vi…

 

 

 

I després, una finestra que s’aboca al riu. Taules de marbre i bancs de cul fred amb coixins, i una munió molesta i hiponicotinada de guiris incomprensibles i fumadores densifiquen l’aire i en comfonen les components, que abans eren fàcilment distingibles des del fons de la cafeteria: olor de riu, de fum de les primere xemeneies, ceba d’hamburgueses, tes diversos i cerveses. I sí, el riu segueix fluint pausadament sota el sol de sobretaula, pels retalls de la finestra que l’enquadren encaixonat entre cases de colors, amb balcons d’on pengen banderes o es veuen nens jugar amb joguines noves sobre rajoles velles i enverdorides. El sol fa l’ullet: “Quan m’hagi començat a acotxar damunt del tou de fulles de la Devesa i només tingui mig ull obert, serà per a la Catedral. Pels carrers, veureu escampar-se el fred”.

Però va de farol, el sol. Com sempre. De fred no en farà gaire fins dilluns, i pels carrers, només ulls i més ulls de petits cafès , petits centres de l’univers on s’asseuen els locals en grups animats que compaginen les infusions i les cerveses, i deixen que la tarda s’escoli de la manera més transcendent (és  a dir, sense donar-li cap importànca), tots amb mig ull sobre el Barça i l’altre mig sobre les elles ell, i sobre els ells, elles. Quan el Barça guanya hi ha badalls i cigarretes de mitja tarda. I una nena rossa a qui el pare li diu que pot mirar la repetició dels gols, que quan s’acabi, se n’aniran a casa, i que assent sense massa entusiasme i amb la boca plena de bombolles de Vichi. A mi em dóna per recorda que aquí i per aquests diues, “casa”, significauna habitació amb parets de paper de fumar i sostres alts on els sorolls i els orgasmes dels veïns s’amplifiquen d’una manera totalment desmesurada. I també penso en els radiadors calents, a l’altura perfecte per posar-t’hi d’esquena i deixar que t’escalfin les mans. I en el portícó que dóna a un petit balcó des d’on es veuen les obres d’un edifici antic i enrunat.

Però no és hora de tornar cap a casa, encara. Abans, la plaça del Vi,  i mentre hi ha gent que parla i aquella petita agitació abans de començar l’obra, se m’omplen el cap de melodies antigues, perquè Girona és també, el so antic i de somriure enigmàtic de les flors de fum o del Bordell. És la llum de ressaca de Novembre, que no passa mai, per més que passi el temps:

Riuràs per força
entre olors de pixum
enmig de crits d’alcohol i ampolles,
una nyonya gris.

És nit de sants.
Nit de fred i guspires
Nit de dol, xim, xim
Ding, dong, ding, dong
Nits de sants, de morts i difunts

Són nits de porles,
nits barrufant el seny,
de plom, canons d´encàrrec
principiants a mesells

Ens engoleix una escalinata dessota sostres daurats, i pugem, amunt, amunt, del formiguer al galliner. Uns metres més a vall, en Francec Orella i la Mònica López (la que que no és la dona del temps…) teixeixen brillantment unes quantes escenes de matrimoni, que intentarem pair, al Bistrot, amb amanides i torrades, la remor de dissabte nit i el vapor pessigolejant de la ratafia. Fulles a les finestres que s’enfilen, encara verdes, pels fanals encesos, entorn del qual es congreguen alenades de nit amb manta i radiadador, i matí que encara no serà de tardor, però pintarà ja un baf d’humitat als vidres. El batent lent i arrosegrat d’unes campanes blanques, el desdibuixarà i, a fora, serà diumenge, i les pastisseries anunciaran xocolates i pastissos de Sant Narcís, i els restaurants, menús. A l’arbreda, aranyes de metall pugnen per alçar-se per damunt dels arbres però no ho aconsegueixen. A nosaltres, se’ns endurà un tren, com si fóssim estudiants de diumenge -que de vegades ho som, només que una mica més calbs i desmillorats i quiratarem les imatges -que ens hem endut (les digitalitzades i les mentalitzades) durant el camí de tornada, mentre un gos simpàtic ens mostra la llengua i jo, uns apunts sobre les propietats gramaticals dels morfemes.

 

Un moment, si us plau

Hi ha dies que és com si tinguessis el cap ple d’agulles que et punxen en totes direccions. I el temps no sembla prou temps, ni l’energia prou renovable, ni tan sols sembla que els pastissos més pastissos hagin de poder servir de combustible. Potser plou i la pluja s’esclafa els nassos contra els vidres del vagó de rodalies, i tens una tia al costat que sembla que bordi però en realitat parla de la seva amiga. aquella que fa un munt de coses que no vols saber, i t’imagines que li posaries un mitjó a la boca perquè deixés d’embrutar el silenci.  Et prendries trenta caixes d’orfidal perquè no hi ha manera d’aclucar l’ull, perquè amb tantes coses bullint dins la closa, ni tan sols tens temps per pensar que no tens temps per pensar que entres en bucle unes tres-centes vegades en un dia i que no saps ben bé cap on va ni per què, el dia, però, tot i així, es veu que encara et queda la classe d’anglès, i quan en surtis, la cervesa amb l’amic aquell a qui fa setmanes que vas dient que no. I mentrestant, a casa, el gos, que no has tingut temps d’acompanyar al parc, aquest matí, es deu estar pixant per les parets i….

…….UN MOMENT!

Pareu el món, un moment: la vida no pot ser tan complicada. De veritat. Segur que és molt més senzilla….és qüestió d’agafar aire, fer fora tot el que siguis capaç de pensar amb paraules i buscar una cançoneta. Fer com si caminessis per un caminet del Pais d’Oz o del de les Meravelles o dels més emboscats, de les fàbules de Perrault….i caminant caminant…..t’atures i dius: “Ei, un moment, si us plau. Només un moment”. I les paraules et regalimen de la boca fins al terra. Allà on cauen, neix una floreta. I quan la culls, esclata de perfums en l’aire, i es torna una veu tèbia, vellutada i mínima, que et retorna les teves paraules, però convertides en cançó: Un moment, si us plau.

 

Ho veus? Tot funciona a un altre ritme:

tot és al ritme del batec d’un vers.

És lliure de rima i de referències.

I es fa un silenci net i decasíl·lab:

just a tocar, al marge del camí

sents com decreixen totes les maduixes……………….

 

 

 

I quan ja la mes maduixa de totes les petites i la més petita de totes les maduixes s’agafen de les fulles i es disposen a decréixer juntes, mig enterrades en un gran escampall de palla que cobreix el terra……..SLUUURP!  Apareix la llengua llarga d’un ruquet i les engoleix (BLUUP!).

Però no t’inquietes, perquè les maduixes ja no tenien massa més a aportar al teu ensonyament, i el ruquet és ruc però molt educat. T’ha saludat cordialment (Bon dia-ia!) acomodant un somriure èquid a la seva boca ample de llavis molsuts i dents saltadores i tapissades d’alfals. Després ha abaixat al cap i s’ha concentrat en la injustament poc valorada feina de regirar la palla a la recerca de maduixes morents per pintar-se els llavis de vermell.  Mai has vist un ruc amb els llavis pintats, de manera que esperar a veure què en surt sembla una bona inversió del teu temps.  Altres  ruquets el segueixen el primer amb alegria. Tot i que, de sobte: “No n’hi ha, n’hi ha, n’hi ha!” bramula un d’ells. I l’altre – el que havia arribat primer, amb el nas ple de palla- “Que sí, que sí. N’hi ha ple, que les maduixes nien aquí. N’hi ha, n’hi ha”. I així, amb aquest entretingut debat entre esqueixos flairosos de palla es va escolant l’estona. La seva perseverància t’hipnotitza. La noció del temps es difumina, i el temps mateix, també.

 

 

Una estranya sensació de felicitat et recorre el cos d’un racó a un altre, i te n’adones que ni sabies  que tinguessis tants racons, ni quasi quasi, et sabies tampoc el cos, ja, de tan lleuger i desnuat com te’l trobaves, mentre els ruquets fan la seva feina, i la tarda, a recer del bosc, es va tornant de color canyella, sota un cel on tot de pomes al forn fan de núvols, un llenç de paper d’estrassa és el cel, i al fons, un diminut ull de brasa de castanyera  fa de sol, o solet, que badalla presagis de pluja o de vent.

L’arribada progressiva d’un so rítmic amb sordina et captiva l’atenció. Entres en una habitació on unes mans solitàries et plantegen el truc de màgia amb un percentatge de retorn més elevat de tots:  la peça de fusta neda lleugera en la preparació, donant lleus copets esmorteïts a la ceràmica (toc…toc………..toc)

 

 

I ara, si has pogut passar el dia o l’entrada, deixant passar de tant en tant els teus minuts de ruquets que mengen, d’emulsions que creixen, de fruites que es desfruiten, i de ves a saber quantes altres coses, i pots pensar-hi  evitant el regust de l’allioli i la fortor de les quadres, potser et despertes com si, simplement, haguessis pogut viure un temps sense cap objectiu ni ambició, sense cap mena d’utilitat pràctica, totalment net i buit. Com si de veritat haguessis parat un moment.

Com es diu allò que no es pot dir?

Molta gent interpreta l’absència d’un mot en un diccionari normatiu com un indicador denegatori: el tal mot no s’ha d’usar o el fet d’usar-lo implica d’incórrer en una falta. I no és ben bé així.

Us ha passat mai, això de pensar que “si no una paraula no surt al diccionari, vol dir que no és correcta?”. Si us hi heu trobat i heu pensat que no podia ser, perquè és una paraula que esteu acostumats a utilitzar i us sona ben normal, potser us interessin les línies que segueixen.

De fet, tot ve perquè ahir llegia aquesta frase que encapçala el text d’avui al pròleg de Badia i Margarit a la primera edició del Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC pels amics) i vaig pensar que aquesta era una qüestió prou distreta per dedicar-li una petita entrada a l’Arbrecel.

Comencem pel començament:En català tenim un diccionari normatiu, molt eixerit i molt solvent: el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC). Aquest diccionari, per entendre’ns, fa la mateixa funció que el de la Real Academia Española o el Dictionaire de l’Academie Française, és a dir, recull totes les paraules del vocabulari català que es consideren habituals i estables dins el sistema lingüístic. Són mots d’ús habitual o, si més no, que han estat d’ús habitual fins fa poc a diverses zones del domini lingüític. Aquestes paraules han estat acceptades i definides per la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans.

 

De tant en tant, però, ens trobem que el DIEC ens dóna algun disgust, perquè no ens deixa fer tai-xi, ni anar al cine a veure preqüeles, ni fer una tapa de xistorra o uns vol-au-vents (per als més fins). Aleshores, hi ha qui s’emprenya i llença les més desmesurades imprecacions contra el nostre benvolgut diccionari. Al cap i a la fi, són coses que fem més o menys i ens resulta molest  no tenir paraules per referir-nos-hi o haver de passar per infidels lingüístic pel simple fet de tenir aquesta mena d’aficions, d’altra banda, no gens estranyes entre els catalans (post)moderns.

Afortunadament, no tota la correcció lingüística acaba a les pàgines del DIEC, sinó que disposem d’altres eines per tal de poder referir-nos a aquelles realitats que el diccionari normatiu encara no ha tingut temps d’incorporar.

La solució en aquest sentit són els recursos que posa a la nostra disposició el Termcat, un organisme resultant d’un consorci entre la Generalitat, l’IEC i el Consorci per la Normalització lingüístia. El Termcat té la funció de realitzar propostes del que anomenem neologismes, és a dir, paraules inexistents fins al moment en català però que la realitat del dia a dia ha fet evident que són necessàries. La feina del Termcat ha estat ingent en els seus 25 anys d’existència, i comprèn un gran ventall d’àmbits, des de la gastronomia a la informàtica, pels quals ha editat nombrosos diccionaris especialitzats. I actualment, tota la seva base terminològica dades està disponible a la xarxa, a la Neoloteca.

Però el món del neologisme té també esl seu punt de complexitat, ja que, en realitat la neoloteca és només una part de tota la base de dades del Termcat; la que que recull tots els termes que el Consell Assessor d’aquest ens ha aprovat com a neologismes. Però hi ha tot de mots que, si bé han estat recollits i definits i se n’ha fet fins i tot adaptacions a l’ortografia catalana, encara resten a l’espera que l’esmentat Consell es pronunciï sobre la seva idoneïtat com a neologismes. Aquests mots que es troben, per entendres’ns, en una mena de purgatori lingüístic, també els podem consultar al web, a través del servei de consultes terminològiques en línia anomenat Cercaterm, al qual podreu accedir des del mateix web del Termcat. Les formes que trobeu en aquest fons són perfectament utilitzables, si més no, mentre no s’indiqui el contrari, cosa que de vegades passa; en teniu un exemple amb el cas del vol-au-vent. Es tracta d’una menja tirant a sofisticada (és clar que tot depèn de com d’industrial sigui i del que hi posem a dins…) i que té un nom que, com ja haureu endevinat, prové del francès. En algun moment es va mirar d’introduir una adaptació fonètica catalana del terme, que tenia aquesta pinta: volovan. Però sembla que no va acabar de fer fortuna, i actualment el mateix Cercaterm ja indica que es tracta d’una denominació desestimada i que la manera correcta de menjar vol-au-vents per escrit és mantenir la seva forma francesa i sense cursiva ni cometes.

Resumint una mica, la feina del Termcat és, doncs, la següent: en primer lloc, fa propostes de neologismes. Si triomfen, aleshores les accepta com a neologismes i les incorpora a la Neoloteca, des d’on, quan es revisa el diccionari normatiu de l’IEC (cada deu anys) els nous mots poden (o no) passar a formar part d’aquest diccionari, en funció de si s’han convertit en paraules d’ús habitual (o no).

 

Pompeu Fabra, a mitjan la dècada de 1930

 

Finalment, hi ha un darrer cas en què podeu no trobar al DIEC allò que busqueu i que us sembla totalment correcte: els dialectalismes. Com ja he mig dit una mica més amunt, el DIEC només recull paraules que s’usen a una part més o menys majoritària del domini lingüístic. Aquest és un tema que arrossega una certa controvèrsia ja des de la publicació del Diccionari de Pompeu Fabra (1932), que va ser la base del DIEC. El Fabra era força centralista i tenia a no incloure mots de dialectes altres que el central. Això es va mirar de subsanar amb la publicació del DIEC (1995) i amb la seva primera revisió, l’any 2007, de manera que actualment els dialectalismes comencen a tenir una presència molt més justa al diccionari normatiu. Tot i així, cal entendre que només són només aquells dialectalismes més coneguts els que es poden incorporar al DIEC; no tindria sentit que els hi incorporessin tots, ja que hi ha molts dialectalismes que tenen una implantació territorial molt restringida i que, per aquest motiu, resulten opacs a la major part dels parlants.

En qualsevol cas, els dialectalismes estan perfectament recollits el Diccionari Alcover-Moll, que podeu consultar també en xarxa i que, a més de resultar molt útil per conèixer el significat de termes que s’usen en àmbits geogràfics molt concrets, també ens pot servir per consultar arcaïsmes i mots en desús, la qual cosa és especialment necessària si acarem la lectura d’algun clàssic medieval.

I un cop explicada amb més o menys eficàcia tota la teoria, us deixo amb uns quants vincles per quan tingueu dubtes i no sapigueu cap a on disparar-los:

1.- Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans. Aquí hi trobareu totes les paraules normatives del català. És una font especialment útil si us cal redactar un document oficial o amb un alt grau de formalitat. O bé si,  simplement, voleu estar ben segurs que el vostre vocabulari s’ajusta al que es considera normatiu de la llengua catalana.

2.- TERMCAT. Quan us topeu amb estrangerismes o noms de realitats noves que no sabeu ben bé com dir en català. El fet que molts dels termes que hi trobeu no estiguin inclosos al DIEC no significa que siguin incorrectes, sinó simplement, que encara són provisionals.

3.- Optimot: Aquesta és una font MOLT útil per a tota mena de dubtes lingüístics , ja que es tracta d’un metacercador, que busca les vostres consultes a les bades terminològiques de l’IEC, el Termcat i el Diccionari Alcover Moll. A més, també us pot resoldre alguns dubtes gramaticals, perquè permet la consulta de fitxes sobre temes de vegades tan dubtosos com l’ús de per/per a, l’apostrofació amb sigles, etc.

4.- Diccionari Alcover-Moll: Durant força temps ha estat també conegut com a Diccionari Català-Valencià-Balear, una denominació que avui en dia ha caigut en desús perquè és filològicament confusionària (indueix a pensar que recull paraules de tres llengües diferents). És un arxiu immens i hi trobareu absolutament de tot; hi ha tot el fons del DIEC, però també tots el fons de llengua antiga i de llengua dialectal. A més, per als aficionats a l’etimologia, al final de les definicions apareix també una petita explicació amb l’origen del mot. També incorpora la transcripció fonètica dels mots en els diferents dialectes.

 

Cantant memòria, en terrats d’estiu

pel Roger, la Maria, la Marina, el Marc, l’Albert i l’Andreu, en record d’unes nits boniques

Ja sé que no hi hauria de pensar, però hi penso: ella podria ser aquí, ara. De fet, tindria tot el sentit del món que hi fos. I sospito que seria fantàstic. Però la realitat és que ara deu estar caminant per qui sap quins camins de les afores d’Estocolm. La seva silueta perduda i vacil·lant avança amb dificultat, com si s’hagués de quedar aturada  d’un moment a l’altre, vermella, tota ella, al mig de la neu, i la seva carona, blanca i mínima dessota la caputxa.  Se m’ha clavat, aquesta imatge, al mig del cervell i m’estava matant;  per sort, he pogut retornar-ne quan  la mà amiga de l’Albert m’ha tustat l’espatlla i m’ha mirat amb la seva cara de joker de baralla de cartes: “Una altra birra?”. “És clar”. I ell i la Marina s’han allunyat entre el públic, en direcció a la barra.

A baix, el port, les onades bategant amb una cadència lenta, i els vaixells capcinejants, fan una companyia perfecta a un munt d’escenes de colors, de terrasses, gelats i turistes del carrer. Escenes que per a nosaltres són de cinema mut, perquè a l’altre extrem d’aquest terrat, el cantant ja fa uns minuts que ha arrencat i ara ja tota la banda l’acompanya; arriben a l’èxtasi amb la creació d’una atmòsfera de trànsit i autopista on el protagonista de la història es perd i fuig espantat d’ell mateix per por de no tenir esperances de tornar trobar-se, o alguna cosa així. Tot plegat, com si fos en un capítol de La dimensió desconeguda. Una gota de suor m’ha fet venir una esgarrifança. Massa sovint jo també m’ho pregunto: com he arribat aquí?

On dic aquí no vull dir a aquesta terrassa tan fantàstica – vistes al mar i a tota la ciutat envernissada amb la llum almivarada dels edificis sota les tintes blavisses del capvespre de juliol. On dic aquí vull dir aquest estat de les coses on no hi ha res que s’estigui quiet, i el futur és tan incert que no sé si té gaire sentit pensar-lo més enllà d’una cançó.

L’Andrew se m’acosta. “La guitarra està una mica fluixa. Me’n vaig una mica més endavant” i s’infiltra  entre el públic amb la seva Estrella i la cueta que li serpenteja /tic tic/ esquena avall. I jo penso que és bonic saber que hi és,  sempre amb les seves sempre mesurades i sàvies paraules, fins i tot si va al seu rotllo i s’asseu al terra, davant de l’escenari. Quan s’allunya em torno a quedar sol, mirant els músics, i el cantant diu que se’n l’emporta un riu i em fa pensar que jo tampoc t’he dit “adéu” però és que quin sentit tindria que ens diguéssim adéu? Ni tu em creuries, ni jo a tu, per tant, suposo que és igual. El cantant no les sap, però, aquestes coses, i sembla que això del transport fluvial ja li va bé, perquè al cap d’un parell de cançons, explica que de fet, el que vol és anar-se’n cap al mar i deixar de veure sempre les mateixes coses, els mateixos llocs, sentir les mateixes frases i veure passar les mateixes hores, totes amb la pintura esquerdada…Jo ja t’ho deia, que te l’havies d’escoltar, aquest cantant, que t’agradaria molt, però tu sempre tossuda, que no escolto mai les recomanacions que em fan els altres i que he de descobrir els grups jo mateixa, si no, no em fan gràcia.

M’he anat enfonsant en les cançons i ara, l’escenari és com una capseta de llum en la distància; la miopia me’l fa veure difós i sense límits precisos. Sóc entremig de cares que semblen amistoses però que de fet no conec, i no puc evitar una certa punxada d’alguna cosa que sembla nostàlgia però que no sé molt bé què és. La part que és culpa teva miro de no atendre-la gaire. És l’altra part, la que no acabo d’identificar que ara m’inquieta. Potser torna a ser aquella vella sensació de persona jove, que té un punt d’impotència. La de tant de temps invertit en coses que no han servit per res, ni tan sols per divertir-te, i que el temps no perdona i no deixa mai de passar, i un bon dia et despertes i no saps quants anys tens ni per què els tens, ni què n’has de fer, però sents que has perdut els ulls de gat mesquer i t’has trencat les ungles i tot per aferrar-los, però tot ha estat debades: només saps veure les tres-centes coses que ja ara saps que no arribaràs a temps de fer mai i que, per algun motiu pervers, se t’apareixen saltironejants com les úniques que et farien sentir una mica orgullós de tu mateix.

L’Albert i la Marina, com si es coneguessin de tota la vida, tornen immersos en una apassionant conversa sobre verdures i sobre les dificultats del mercat de l’habitatge de lloguer a la ciutat de Lavínia i em ressusciten abans que la reflexió se me’n dugui massa a les catacumbes del cervell, allà on no hi toca mai la llum. El públic amaneix el final de la cançó amb un aplaudiment que ja denota un cert crescendo d’entusiasme respecte al de la cançó anterior i penso que el públic català, en general, és una mica com el del Camp Nou on, tot i haver-hi més ionquis que a qualsevol discoteca, el nivell d’exigència general és tirant a alt i no s’aplaudeix mai abans de veure alguna cosa ben feta. Res de reverències servils; aquí tothom és un desastre mentre no demostri el contrari i cal que ho demostri cada dia.

L’Albert reparteix cerveses com si fos una estrella del folc: “Titu, m’ha fet mal pagar-les a tres euros…no sé si ens ho podrem permitir gaire estona això, eh?”. Tranquil, Albert; el Marc, l’home dels vents aborígens ja pagarà la propera ronda.  Aquí el tenim, recolzat a la paret, amb la seva samarreta de ratlles, els ulls blaus vivíssims, la seva cervesa i la seva cara d’espinguet. Se t’acosta i et parla a cau d’orella, amb aquella cara que fa pensar que sempre hi ha espai i temps per a un altre gintònic i/o per a una altra sardana. Ara, però, no és moment per a cobles. Tampoc és moment per continuar asseguts o, si més no, això és el que hem pensat a l’unisó (unipensament?) el Roger, la Maria i jo. És insuportable estar-se assegut amb tota la ciutat aquí al davant, que és, tota ella, feta de formes que ballen. Com que no podem seguir asseguts, ens escapem cap a un costat de l’escenari, on la gent és més sàvia, més graciosa, més alcoholitzada i més de tot i…ja no en tenim prou amb la felicitat; e, xi, gim, eufòria! I ens mirem de reüll i amb els somriures còmplices de saber i d’intuir aproximadament les mateixes coses, mentre dibuixem en l’aire les formes del moviment…

 

 

La cançó s’acaba i el públic ja va ben engegat. Passen tres moments, i la Maria els aprofita per posar-se a lloc els cabells atzabeja, i diu alguna cosa divertida(e) de les seves i amb les seves es de la Noguera, mentre el Roger s’eixuga la suor del front i fa un glop llarg d’Estrella (que potser no és gran cosa, però sempre serà millor que la Budweiser, i ho sap tothom…) a través de la barba, amb els ulls que – una mica, només una mica- s’assemblen als meus i que són com de quan ets petit i vas a veure els Reis, i no t’ho creus, però t’ho passes de conya.

Aquesta cançó d’ara és més tranquil·la i va bé per agafar aire. L’Albert i la Marina, una mica més endarrerits comenten amb el Marc que tots els instruments se senten molt bé, i jo, per tretzena vegada, intervenint quan no em toca a la converses  (que és una de les coses que faig millor), dic que l’equip de so és de puta mare, i que tots els músics són molt bons i…

(“…però sí, ja ho sé, Cris, tens tota la raó amb això que dius que he decidit no decidir i que hi tinc tot el dret, però que tard o d’hora, la vida decideix per tu i, si va així, potser tinguis sort i t’afavoreixi, que no et dic que no,eh, però el més probable és que et trobis vivint més per instints que per il·lusions i això…en fi, tu mateix… Exacte, jo mateix, Cris, no vull sentir-te més, d’acord? Tu ja tens prou feina amb “lo” teu. Que tampoc no ho vols veure, i et penses que els agrades molt a tota aquella colla d’energumens. Però a aquestes hores ja deuen anar tan cecs, però tant, que els sua la polla que no arribis, i no pensen si et deus haver perdut pel bosc trepitjant branques d’alzina o agulles de pi, o si la neu ja se t’ha menjat el camí i no saps per on tornar enrere. Si els preocupa alguna cosa, en tot cas, serà més el que portes a les butxaques de l’abric vermell que no pas tu mateixa. Tu els importes una merda, Cris…Pateixo molt més jo, jo que ja no hauria de patir ni de re, jo que no t’hauria ni de poder pensar però et penso, i em moro de por, pensant si et trobarà pel matí algun algun caçador amb cara de lluç, mig morta de fred, arraulida al marge d’algun camí; si tornaràs mai d’aquell país del nord, o si al final t’hauràs trobat amb la Virgínia i et quedaràs pescant peixos i fumant porros amb ella tot el putu dia al pantà, per oblidar-vos que tots els homes som uns cagadubtes i uns inconstants, i per fotreu-us fins al cul de tota la merda que et devia passar el teu col·lega d’Amsterdam. Tota la merda que deus dur mal embolicada a la butxaca, arrugant aquella foto que vam imprimir en mode “borrador” i en paper, i que et vas posar allà, a la butxaca de l’abric vermell, abans de fer-me un petó-pardal d’aquells teus tan fugaços i marxar a corre-cuita, aquell matí que encara crèiem en alguna cosa i que veníem de la festa de la Virgínia, a Sabadell, i els Mossos em van treure tres punts per saltar-me un semàfor (però qui putes es mira aquestes coses a les 6 del matí?) i que encara sort que no se’ls va acudir de fer-nos bufar perquè portàvem una merda com aquest piano (“pam pam paaaa pa pam pa paaaaa paa“) i que vas caure morta al llit i vas dir “Ei, estira’t aquí, que surt el sol i no vull dormir precisament….”, i jo, fent-me el locu “Ah no? I què vols fer?”. La foto, del matí, que feies els ulls mínims, que semblaves esquimaleta i “no em facis fotos abans d’esmorzar, que no tinc ulls, encara aquestes hores..” i jo “Doncs jo faig cara de peix…”, i ara, l’esquimaleta i el peix deuen estar ben arrugats entre les bossetes de plàstic plenes de maria i de pedres…”)

…toquen molt net i que de fet, al març els vam anar a veure a la Bikini, amb la Maria, i va ser  boníssim perquè van fer un concertàs – i se sentia genial, realment Bikini és la millor sala, amb diferència- doncs això, van fer un súper concert, i després surt el següent grup, que eren els teòricament-famosos, que no recordo com es diuen però de fet són una mica one-hit-wonders, per una cançó que diu no sé què de forty-five i…al cap de cinc minuts vinga a badallar tots amb els 45-45 dels collons. Un parell de dies més tard vaig llegir que per la sala s’havia sentit dir  “Pues a mi me ha gustado más el catalán ese…” i vaig pensar “quanta raó!”.

(“Com es pot viure intensament sense ser esclau del desig? Va, digues-m’ho tu, ja que ho saps tot…Si t’he de resoldre jo aquesta mena de dubtes existencials, potser sí que realment hauria de començar a mirar bitllet per anar-me’n nord enllà. Nah, què dius, dona, no es tracta d’això. Però és que em fa ballar el cap..i a estones em costa…. Tio, definitivament, parlar amb tu és perdre el temps; però suposo que no puc esperar res més. Me’n vaig, que la Virgínia i els altres m’esperen”)

Ara el “catalán ese” engega la cançó que fa uns anys li va servir com a hit radiable, roquera, enganxosa i animada, i continua agradant, de manera que tornem a ballar amb aquella sensació de llibertat intravenosa, que t’ho esborra tot, tot, i tu, Cristina, ets només un grumoll de pensament que es desfà també, endut per la melodia, les guitarres roqueres i esmolades i és que no tinc temps per pensar que no tinc temps per pensar, perquè ara fins i tot el Marc, i l’Albert, i la Marina ballen, i la Maria i el Roger i jo ja quasi levitem,  i l’Andreu sacseja el cap complagut, cervesa en mà i amb un somriure de “Wa yeah!” , aquell somriure que fa només en les grans ocasions (és a dir, quan se li apareix el Roger Mas). Només el cel, que aquesta tarda ha plogut sobre el meu cap i prometia tempestes diverses i ara és una bassa esquitxada d’estels, ens fa de sostre, i la música li acaricia els límits i fa que les estrelles piquin l’ullet…i ja cada vegada hi ha menys gent asseguda, i més que venen allà mateix on som nosaltres, que fem cors molt roqueros i que sí, que sí que sí, i que, encara que de vegades se’ns morin les plantes, no perdem l’esperança…

(“…que no la perdem? Me’n vaig a Suècia, tio, ja t’ho faràs. Les coses són quan ha de ser, i si ara no pot ser, doncs ja no serà. I jo, que, per molt que te’n vagis, és com si no te n’anessis, que per mi és igual. Tot aquest soroll i aquesta boira que ens envolta….són circumstàncies, Cris. El que és important és que seguim agafats de la mà, encara que a estones ens costi no oblidar-nos-en i…és com l’any passat, que jo vaig marxar fora, i tots els matins per animar-me i pensar que no ho portàvem tan malament em posava aquella cançó que el Carles ja no suporta (m’ho va dir a les festes de Gràcia) però jo sí, que la trobo simpàtica, i que tenia tantes ganes de fer-ho i…era com si hi fóssim, junts, i ara, doncs igual. Què et penses? Res, no em penso res més, jo: estic cansada i només penso que els bitllets de Finnair m’han sortit tirats de preu, que n’estic farta del dia a dia, aquí a Lavínia, i que ja ens hem demanat perdó massa vegades, i tot i així, sembla que mai no n’hi hagi prou i que no hi ha manera de poder tornar enrere. Que aquest món se’ns cau a sobre…i tu també ho saps…No, no! Jo no ho sé això. Ets tu, que mires massa enrere i no cal mirar enrere; el que importa ho tenim ara i aquí. Que és estiu i estem bé i ho tenim tot per endavant, si vols…).

Ja fa estona que hem canviat de cantant. Ho dic per si heu anat a buscar cervesa i no us n’heu adonat. El cantant d’ara potser és menys canyero, però és tot un animal salvatge, tot i que al principi dels concerts sembla més tranquil i fins s’atreveix a esmentar les Muntanyes del Canigó (esperem que hagi demanat permís a Montjuïc i al Tibidabo, perquè en aquesta ciutat – ja ho va establir Gaudí- no es pot dir ni fer res més amunt dels seus cims naturals). En tot cas, està clar que a la Marina li ha fet gràcia la cançó: “Eh, aquesta la conec!” , i tots, a falta d’encenedors tots enlairem les cerveses per seguir la tonada tradicional. El Marc ha sentit campanes quan el cantant esmentava la dansa de la Mort i la Moixiganga, i l’Albert repta la Marina a desxifrar el compàs de la cançó que sona. Ella fa anar amunt i avall els seus dits de directora de coral simpàtica i arriba a alguna conclusió que a mi se m’escapa.

Com que ens deu haver vist molt animats, i tampoc és qüestió que ens passem, el cantant – que com podeu veure en aquesta foto d’un altre dia, és molt de missa – ens recorda que no som res. Tothom està molt concentrat escoltant, perquè la cançó és molt intensa, però com que la concentració no ha estat mai el meu fort, torno a pensar en altres coses i ara el cap se me’n va d’aquest terrat cap al Roger, que ha hagut de marxar durant el canvi de cantant però que hauria d’estar aquí, perquè anar de concert sense el Roger no és el mateix. Ara ja deu ser a l’altre costat de l’oceà i no sé si allà fan concerts a les terrasses dels museus ni si la música, per més bona que sigui, evoca tantes coses com aquesta que ara es bressola entre la lluna i els núvols, duta per la brisa marina. “Per cert, i la Marina?”. Veig allunyar-se una armilla quetxua i una veu que diu “Ha anat a procurar-nos més combustible”. “Ah, d’acord”. Però torno al tema, que és que, simplement, no sé si allà, al país de les hamburgueses, el Ru trobarà concerts tan macos i amb tan bona gent, i podrà ballar amunt i avall agitant la barba, abans d’acabar fent un entrepà i un got a qualsevol bar del Born o la Barceloneta i descobrir locals en els carrerons aquells per on, per nadal, caminàvem amb la Cris molt ennoviats l’un de l’altre i ens afartàvem de mirar-nos als aparadors i de dir-nos que tan bé com quedàvem a les fotos, no podia ser que ens separéssim mai…

Ara la cançó va de diumenge, i em porta directe a la C-31, allà on travessa els camps dels voltants de Torroella, un capvespre d’estiu com aquest però de fa dos o tres anys, i un autobús on vaig escriure una carta a la Cristina per dir-li que l’enyorava molt, que era molt trist passar l’estiu sense ella, i que anar en bus a Torroella costa una pasta molt gansa. També penso en uns mesos més tard, que empordenejàvem al cotxe de l’Andreu (que en aquells dies encara no era molt partidari de les rimes consonants que fa servir sovint el cantant) per anar a veure uns amics i era un dissabte desetembre que feia sol.

És divertit mirar-se el cantant; és un paio graciós, perquè de tant en tant s’esgarrifa i fa petits moviments com d’ocell, darrera la seva guitarra espanyola, i somriu, i encomana una mica, les ganes d’estar content i bé. Però jo, en això, fa anys que no me’n surto del tot perquè tinc com quatre pensaments que no em deixen pensar tinc la sensació d’estar més o menys sempre al mateix lloc; voldria prémer el reset, però no sé com es fa. Voldria arribar a casa i tancar-m’hi i escoltar la pluja i no saber res més ni pensar en les mil vegades que hi arribàvem i la Cris es treia el gorret i es relaxava i deixava de dir parides, i també totes aquelles veritats seves, que tenien molta raó, i que potser per això molestaven tant…

La música es va apagant i ens reunim tots per comentar la jugada mentre fem cap a la sortida. Les llumenetes d’alguns edificis de la ciutat ja s’han fos, com ho ha fet ja, pràcticament, aquest conte, que de fet no és ben bé un conte, perquè no té presentació-nus-desenllaç. Colles de barcelonins enfilen les rampes de baixada i es troben amb amics i coneguts que feia temps que no veien o no tant, i es diuen “Ei com va?”.  I es donen els telèfons, es diuen “Quedem un dia d’aquests”, tot i que saben que no tindran temps -segurament, ni tan sols ganes, però dir-ho és gratix-, o van a fer un mos, i acaben fent-se petons pels carrerons del Raval o fent un Bed&Breakfast o un Jean-Luc en un pis de l’eixample. Es miren, de cua d’ull, dissimulats, i es recorden coses,  totes i tots amb les seves Cristines (i altres contes), amb els seus absents, les seves paus i certeses, els seus records mal acabats, que, durant una estona, han confós amb les cançons i els somriures que els envoltaven, i s’han sentit, així, potser una mica més lleugers, potser fins i tot feliços.

(“Així què et sembla? Trobes que em queda bé? Sí, estàs estupenda. A més, jo sempre havia volgut tenir una nòvia que semblés la caputxeta vermella… Burro!Va, t’agrada o no? Sí, sí, és guai i et queda molt bé. L’únic que no em convenç són les butxaques; les trobo massa grans. Ah, tranquil: són per guardar-te millor..! Burra..!”)

Nosaltres marxem a la caça i captura d’un entrepà i una cervesa en alguna terrassa on continuar la conversa sobre mil temes friquis que només tenen interès per a nosaltres, i quan els carrers queden solitaris, acabem fent combinats i brindant perquè sí, perquè simplement és bonic tenir totes aquestes cançons i tots aquests anys al sarró de la memòria, i tots els amics,  i totes les estones passades, totes les coses que es queden, i les que es perden. I perquè és bonic deixar que les coses siguin boniques i senzilles i compartir-ho i parlar-ne amb una mica de música, mentre algú, dissimuladament i amb el ritme lent d’un blues, abaixa, fi de dia, la persiana del Gimlet.

 

 

 

Esmorzant idees de Sant Jordi

Escrit a l’arbrecel, matí d’abril, amb el te ràpid del matí a la mà i l’entrepà de formatge a l’altre. És a dir, escric amb la punta del nas. Espero que m’ho disculpareu, però el dia ja comença a engegar-se pels carrers de Barcelona, i les presses són moltes! Només, tres o vint-i-tres idees o pensaments, per a aquest dia tan rebonic (faci el temps que faci!)

  1. Un lloc: si teniu un esperit cavalleresc o princesesc molt encès, sempre podeu fer cap a Montblanc, que en terminologia molderna vindia a ser “el lloc dels fets”. Hi fan una fira medieval, i entre això, les muralles i els bonics carrers estrets que hi tenen, segur que si heu sortit de casa vestits amb elm i armadura, i faldilleta i falrbalans (de vegades passa, no?) us hi trobareu com a casa
  2. Una cançó: No hi ha moltes cançons de Sant Jordi, que jo sàpiga. De fet, l’única que ara mateix em ve al cap és aquesta, però és tota una senyora cançó!
  3. Una altra cançó: d’acord, aquesta no és de Sant Jordi, estrictament, però és una curiosa recreació de la relació princep-princesa.
  4. Un disc (o tres…): De fet és una setmana per estar feliços i musicals; tenim disc nou dels Mishima (Ordre i Aventura), Roger Mas (A la casa d’enlloc) i Els Pets (Fràgil). No sigueu rates i compreu-los, encara que estiguin a l’Spotify. D’acord, és més car que una rosa, i potser també més que alguns llibres però…per un dia a l’any que ens gastem algun euro en música, tampoc ens farà mal. A més, són apostes segures i que confirmen que l’estigma del rock català ja no és més que un vague record invocat només per analfabets musicals i bípedes amb mala baba.
  5. Un llibre: el meu llibre d’aquest Sant Jordi ja fa dies que el tinc entre les mans i us el recomano moltíssim: es diu La clàxon i el camí, i és una aventura estilística de l’injustament mal conegut Carles Sindreu. Aforismes, notes disperses, obervacions, descripcions, microcontes, narracions….tota mena de pensaments en prosa, de tota extensió i de totes les formes que us pugueu imaginar. No apte per als amants de la linealitat i de l’ordre. Sí per als oberts a les proses noves i per als que van malament de temps (els fragments són tots força breus) i per als qui perden el fil amb facilitat (es pot començar a llegir per qualsevol pàgina)
  6. Més llibres: és clar que…la gràcia del Sant Jordi és deixar-se sorprendre per les novetats editorials i veure si alguna ens motiva. Jo vaig especialment predisposat per tres en concret; tinc curiositat per saber per què li han sortit tan tristos els personatge a l’Empar Moliner (No hi ha terceres persones), per què l’Alzamor de sobte se’ns tira (amb perdó) a la novel·la d’amor (Miracle a Lluchmajor) i el premi Mercè Rodoreda d’enguany (Contes de la lluna absent) de la txeca Mònica Zgutova (quina cultura més tancada la nostra, eh? L’any passat el Josep Pla per a una autor d’origen marroquí, aquest per a una de txeca…si és que som uns intolerants!!)
  7. Un princep: I quan la princesa es va donar per salvada…va dir al príncep que passés per palau a cobrar la recompensa i que recordés que aquesta, lamentablement, no quedava exempta de retencions fiscals. Se’n va anar turó avall collint floretes sota el sol ponent mentre el drac, mig ofegat en sang, es mofava del cavaller que es va quedar plantat com un estaquirot mirant-vos amb cara de babau.
  8. Una princesa: Enamorada, en aquells braços tan robustos, va parpellejar tot mirant en èxtasi aquell jove tan formós, de cabells setinats i barba serrada. El jove la va dipositar a terra, la va saludar amb una àmplia reverència i es va allunyar tot trotant, camí avall. Tenia un altre salvament mitja hora més tard, dos pobles riu avall.
  9. Una activitat: sortir a caminar, perdre’s en la multitud enrosada, veure cares i més cares, trobar amics (per casualitat o no), fullejar llibre, ullejar centenars de contraportades, respirar l’aire de primaver amb color nets, encaixar mans, fer petons, regalar roses, veure regalar roses, veure els grupets que venen roses, aturar-se a fer un te, deixar passar, veure de lluny el careto simpàtic d’un autor mediàtic i conversar tranquil·lament amb un poeta per a qui no fa cua ningú.
  10. i…una rosa: no podem pas passar aquest dia sense regalar roses. Si ho fem és que som uns sosos! Tampoc cal estar molt enamorat ni ser una gran romàntic, només estar una mica content i tenir ganes de compartir alegria amb les moltes persones maques que tenim al voltant. Bé, a veure, tampoc es tracta de passar-nos i acabar regalant flors a la florista, però bé, una mica de pètals i de color no fan mai mal a ningú ni són mai malinterpretats. Em sembla que em posiciono radicalment en contra de tota rosa que no sigui vermella com sang de drac. I, com no podria ser d’altra manera, la rosa que jo us proposo, serà de lletres i gentilesa del gran Rosselló-Pòrcel.Aquí la teniu.

Indecisa, rara, nova

Indecisa, rara, nova

ara comença la rosa

-Dama lleugera, ofrenada

sou al rei.


Entre focs i violins

d’artifici,

les llums triomfals i fortes


-Com sabré que la promesa

és aquesta dama tímida?


Contra el matí que la volta

no troba l’aire, no gosa

la rosa.


B.R.P, Madrid, 1936

 

Que tingueu un dia de Sant Jordi MOLT bonic! 🙂