La PAC i les agulles

Vespre ja quasi d’estiu, d’aquells que el sol sembla resistir-se a deixar de ser una línia de vergonyeta que ressegueix  els contorns arrodonits de les Muntanyes del Final de la Ciutat. Els fantasmes es prenen el cafè en estances buides, i es preparaven per a la jornada laboral de cada nit. La torre punxa els núvols, l’aire s’agrisa i es va contraient, digne, somort, un punt humit. Arriba carregat d’olors de flors i de la menta de jardins que són impossibles de veure, encastellats com es troben darrere murs enormes. Només alguna cabellera de desmai, de tant en tant, pessigolleja els cranis dels pocs vianant, comptats,errabunds i solitaris que poblen aquesta part de la ciutat en aquestes hores, per carrers amples de grans cases senyorials, o per carrerons on les cases tenen forma d’ulls de gat, darrera de dècades de malesa.

Les passes m’hat dut a creuar el pont i en passar vora el parc he tingut un record incòmode, d’un estiu que no hauria d’haver sigut mai estiu, amb tant que pedregava i amb tantes mudes de pell que dúiem a sobre i encara no ens havíem tret. He llençat aquell record a un canal d’aigua estancada i pútrida que jau sota del pont i he seguint avant.

Més enllà, sortien nenes pijes d’un edifici universitari, i es feien petonets, entre elles, o a nois arreglats com per a sortir en una postal. Es posaven els cascs i s’allunyaven en motocicletes estridentíssimes. De nenes pijes n’hi ha de dues menes; les de la classe 1, són  aquelles que són estupendes, sempre i quan, no parlin durant gaire estona seguida. Aquesta classe ja ha estat molt explotada – i ho continua sent- com a tema de conversa, reflexió i algun altre substantiu acabat amb ó, i per tant, seria reduntant que jo ara m’hi referís. Em criden molt més l’atenció les de la classe 2, a saber; les que tenen 20 anys i ja tenen la mateixa cara que sa mare. (nota: Cal vigilar en quin sentit llegim aquesta observació; no parlo de mares operades que aparenten vint anys, sinó de dones fetes i dretes, mares de família (o alguna cosa per l’estil) i una passio distribuïda a parts iguals pels jovenets i pels tabac negre. Si la cosa ja té el seu punt inquietant en origen, en la seva transposició juvenil, pren unes magnituds esperpèntiques, que mereixerien molts posts de reflexió):

La semblança no és limita a la forma de vestir (aquesta seria una variable força senzilla d’analitzar). Parlo d’una qüestió genètica; tenir cara de persona de 40 anys, tenint-ne 20.  L’única cosa que les diferencia és el desenvolupament de la líbido. Però ja sabeu que no hi ha cosa que no acabi passant, amb prou temps i prou canyes. I, en fi, alguna de les benhaurances genètiques que tan bons resultats donen a les classes altes han de fallar, de tant en tant, no? De vegades passa.

La noia amb qui m’he creuat fumava i tenia aquesta mena de cara (la de sa mare). De fet, en el seu cas, la cosa era tan extrema que més aviat semblava tenir el rostre d’una àvia en el cos d’una nena. M’ha fet una mica de por. He pensat que alguna cosa començava a anar malament, en aquest post, i, tot i sospitar que això és el que passa per l’intent de classificació pujolsiana he intentat més amunt, he vist que ja era massa tard per tornar enrere i he hagut de continuar avançant.

Allà on el carrer es plegava, m’ha aparegut un restaurant modestament distingit amb finestres de relleus florals tancades per baranes de ferro forjat, teulades amb finestres que donen a golfes on deuen jugar nens molt feliços o fornicar adults molt afortunats, i una carta de preus que, certament, depassava de llarg les meves minses possibilitats d’home amb poc ofici i un benefici ridícul (això sí, molt digne i amb un gran i perenne avenir). Mentre en rellepava els bigotis preguntant-me si uns ravioli de poma i foie al gorgonzolla de 26 euros devien incloure un massatge o alguna mena de producte psicotròpic (per aquest preu, seria el mínim, no trobeu?),  els preus s’han començat a convulsionar i queien dramàticament fins  que s’han acabat estabilitzant entorn de les 2 pessetes amb 50. I just en aquell moment, un estol de dones habillades amb amples faldilles, pameles i  amb ombrel·les plegades, sota el braç ha sortit del local en qüestió com si sortissin directament d’un quadre d’en Casas.

És l'única foto que els he pogut fer amb el móvil. Aquestes eren de les que no duien ombrel·la.

El notari Madaula, amb uns quilets de mes, després que decidís deixar l'ofici i dedicar-se a l'ópera. En tot cas, romandrà sempre a la memòria dels bons barcelonins com a exemple de prestància i savoir-faire. Sens dubte.

Les seves mirades de reprovació m’han fet recordar que havia tornat a sortir de casa sense arreglar-me la barba, i suposo que aquestes dones deuen estar acostumades a homes gentils i atractius i amb el cuir cabellut del rostre ben arranat a l’estil notari Madaula. No us podeu imaginar com s’han posat! Arraïmades en petits grupets, em miraven i veujaven sibilinament i sibilants en contra meva, mig amagades darrere els seus  ventalls. La seva manera de sostenir simultàniament pameles, ventalls, bosses de mà i  ombrel·les m’ha semblat digna de lloança, perquè tenia alguna cosa de l’equilibri d’un flamenc però amb un deix fin-de-siècle els donava alguna cosa d’artístic, tot i que jo no sabria dir quina. Fora d’una de les més jovenetes (que m’ha enviat una mirada d’aquelles que fan pensar en les vacances d’estiu i en platges nudistes), la resta es veien  honestament molt indignades per la meva presència. Fins a tal punt ho estaven, que han començat a  colpejar al terra ab llurs ombrel·les closes. I, és clar, jo, que sóc dispers de mena, amb tot aquell rebombori de fons, era incapaç de continuar llegint rigatoni i ravioli a trenta, quaranta…cinquanta-tres…euros…perquè, cony, allò no parava d’enfilar-se, i jo que no m’ho podia “permitir”, i tota aquella femellada irrirada allà, demanant el meu mutis….

Potser ho hagués pogut suportar, encara, si no hagués estat per l’olor extraforta de les buguenvíl·lies morades que encatifaven la paret i la galeria del restaurant, i que semblava que jugaven del costat de les meves adversàries. Totes plegades, (juntament amb els 100 € que demanaven ja, al final de la carta, per la bossa de patates fregides) m’han convençut que aquell lloc i jo no ens pertanyíem, i, amb la meva millor cara de fer veure que no havia estat en cap moment la meva intenció el passar per allà, he fet per continuar.  Això, és clar, no m’ha servit per evitar que la més jove de les ofeses se m’acostés amb un somriure còmplice i em passés un paperet on,  en un català elegant i prefabrià, se’m convidava a visitar una coneguda casa de barrets del centre. I és que sempre ho penso, que no he de sortir mai de casa sense. Potser va essent ja hora que accepti que tinc un cap que, entre el despentimanent i el malbarbatge, fa impossible qualsevol mena de progrés en l’ampliació de la meva xarxa de coneixences, especialment – pel que es veu-, entre el públic femení.

He continuat el meu camí per carrers amb un pendent del 20% (ho sé, de la meva època de topògraf camell, de la que ja us parlaré una altra estona) i, quan ja estava disposat a considerar-me l’últím bípede vivent del barri, he hagut d’esquivar in extremis un  carruatge els cavalls del qual s’han saltat amb esportivitat i molta elegància, el pas de zebra destenyit pel que jo – una mica distret, ho reconec- em disposava a travessar. “Animals!” els he dit, mirant de posar-me a lloc l’úniforme (que precisament avui duia net i planxat) i he continuat remuntant el rost per carrers cada vegada més silenciosos i ajardinats. No han faltat ni la típic placeta de terra amb fumadors professionals de canutus, ni les noies solitàries i meditabundes, esguardant amb p0sat estoic com el seu gosset fa les necessitats més boniques del barri i frisen per posar la mà en bosses de plàstic i tocar calent.

Quan per fi m’he adonat que tot i que no era diumenge, per mi era ben bé com si ho fos, i per fi havia aconseguit deixar la ment totalment en blanc, uns pantalons esculturalment cenyits que caminaven davant meu, s’han aturat davant d’un fiacre i s’hi han recolzat, cosa que ja ha anat bé, per deixar-me respirar una mica i per retornar-me al món real. La sílfide en qüestió, fumava i deia coses com “papà, etc etc” i “mamà, etc etc” a una parella amb cara de bones persones i sense cap ombra de sospita de culpa social. Ells han estat els que m’han retornat del meu engavanyament de vuit hores seguides mirant una pantalla de disset polzades on les coses es feien gegans o minúscules a temps iguals, i m’han interpel·lat per per saludar-me coordialment, tot invocant el record de les boniques tardes d’estiu compartides, anys enrere, en algun poble de la costa de l’Altíssim Empordà. Jo no tenia ni puta de què em parlava, però l’home fins i tot s’ha llevat el barret i ha fet esclatar un gran somriure de confeti i serpentines, mentre em recordava el nom del seu esplendorós plançó. Això, però, era totalment innecessari, perquè jo ja el recordava de la meva època de plançonet, tot i que això no ho he dit perquè no semblés que la cosa m’interessava.

Si, ara sóc una formiga soldat. Què passa, és que vosaltres no teniu mai dies dolents?

La noia, encara enfundada en roba d’equitació, alimentava de viva mà un cavall que, palplantat entre dos cotxes, s’entretenia fent una mena de claqué damunt l’asfalt, i li retornava les atencions a la noia amb amples i humides llepades. Ella m’ha dedicat un “Ah, sí, ja me’n recordo. Tu ets el que donava de menjar als elefants, oi?” amb el mateix to amb que una bomba de protons parlaria amb una formiga soldat. Després ha callat i ha estat el torn de la mare de la criatura, que me n’ha parlat en uns termes hiperbòlics, que contrastaven fortament amb la cara d’ensumadora de merda professional de l’amazona. El pare, un home menut amb cara de creuament entre Tarzan i el capità Bob, anava quedant cada cop més amagat darrera una cortina de branques de desmai, molt convenient desmaiades per a l’ocasió.

Com que no m’ha semblat cortès de dir a la senyora que sóc un home casat, i que la seva filla és una lolita de campionat (d’equitació o no), però poca cosa més, he fet el que es fa en aquests casos, és a dir, assenyalar els núvols i començar a evocar la meva època daurada de domador d’elefants. “Saben? Va ser la mateixa època que treballava al canvi d’agulles dels tramvies de l’Avinguda del Dr.Andreu, al torn dels vespres…”.

La meva estratègia ha tingut un èxit fulgurant; abans d’acabar la frase, la mare ja m’allargava, d’esma, la seva mà flàccida perquè la hi besés. La noia no, per motius logístics (ja la hi besava el cavall). El cavall sí que me l’ha estès, però tinc com a norma molt fonamental de conducta no fer mai petons a coses que es poden rovellar.  O sigui que els he deixat allà, discutint sobre els problemes d’encabir el cavall dins el fiacre.

Amunt, més amunt, m’he trobat en carrers on homes amb americana conduien porschos baixos, estilitzats i silenciosos, de color de vi fosc, de color de vespre, i divagavaguen sobre les virtuts d’un o altre tipus de pintura en cas de ratllada, o sobre el millor sector d’inversió en cas d’intervenció europea a les finances del país; o sobre la millor casa de putes, en cas de fallida econòmica i presumible cessament de les ja de per si poc llèpoles relacions amb les respectives parentes (que, molt educadament, eviten d’esmetar que són les de l’altre, és clar).

I res, tu, seguint avant, algunes cases més de principi de segle. Una ronda urbana. Un submarí que no pinta res, però bé que hi ha de ser. Làmines d’aigua on es reflexen les imatges de dos personatges que es donen i em fan una certa angúnia. I finalment, un dia més, per fi (com l’he trobat a faltar), la Plaça de la Central. El cap d’estació em rep amb mostatxo i alegria de fi de torn, engolint els últims grans de raïm de les postres. Em passa el seu barret i ja seria la meva hora de començar a triomfar, i entre agulla i agulla canviada,  bé podria caure algun clauet. Però el torn de vespres és el menys propici per a aquestes coses, jo ja ho sé, i, de fet, ho sap tothom i tothom ho diu. A més, jo, per sort, sóc un home feliçment casat, tot i que mai no acabo de recordar del tot si amb els tramvies elegants i fugissers, o amb els elefants memoriosos. Mentre no arriba el primer convoi, aprofito per acabar aquest post i per fer un cop d’ull a l’iPad; l’ exercici de la universitat d’aquesta setmana m’està portant per camí de la picor (em pica tot, i de tant gratar-me, semblo un mico, quan em bloquejo). Però fa una tarda tèbia i ve de gust treballar. Segur que avui el tram no donarà gaire feina, i podré dedicar-me a enllestir la PAC d’una punyetera vegada.

Aquí em teniu, en una foto de la setmana passada, que em van posar al torn de migdia, a Vallvidrera.És una bona destinació; et toca el sol i el cap d'estació t'emprenya encara menys que a la Central, de manera que és molt més fàcil treure l'iPad i posar-te a currar, al bell mig del bosc, amb la ciutat als peus.

Anuncis

13 de setembre, fent temps

Cau un raig de sol mínim i distret a través dels colors del vitrall de l’absidiola de llevant, aquell en què un anyell beneeix una memorable pluja de foc. El raig encerta el centre del front del rei, entre dos blens de cabell greixós i el monarca mig dibuixa un somriure tèrbol i polsegós. Estossega, i el seu estossec es perd emmirallant-se en les reverberacions fondes de la catedral, buida i en penombra. Només una dotzena d’homes ben arreglats, ocupa les primeres files de cara a l’altar, els uns entaforats dins d’armadures una mica atrotinades, els altres enfundats en sotanes polsegoses. La pols de les sotanes – que els raigs de sol  delaten en el buit de l’aire- quan es barreja amb la boira de l’encens fa els contons de totes les coses menys definits, als ulls  mig closos del rei.  Un capellà de gest cansat i mirada severa oficia, amb una prosòdia en lletania, sense modulacions ni emoció de cap mena.

Al rei li agrada aquesta escalfor tènue i breu que sent al front. Li sembla la cosa més certa que ha experimentat en els darrers anys.  O potser més i tot  perquè no conserva una noció gaire exacta del temps, ara ja. L’únic que té clar és que  aquest moment no durarà i, per això, el paladeja; passeja la sensació del raig de sol per tots els racons d’ell mateix que encara es troba entre la bigarrada realitat de boires, cossos i alcohols que pobla tot el seu enteniment d’aquest matí de setembre, tan tebi. Les llatinades de l’abat, més que dites, semblen evaporades d’uns llavis muts, que tanmateix no paren de moure’s. El rei no s’aguanta assegut, es va escolant per l’escó avall, i l’ajudant de cambra, ja l’ha hagut de recol·locar fins a tres vegades, sota la mirada inquieta  de la resta dels canonges, i l’odi desfermat del comte Ramon, que de l’altre costat estant, el maleeix en veu baixa i demana a Déu que el fulmini i se l’emporti d’una  vegada  cap a les flames més bèsties de l’infern.

“Ja té collons, tot plegat”, pensa en Pere, mentre intenta moure la llengua, que, de tan pastosa, sembla estar-se-li dissolent a la boca. “La senyora de Montpeller…una frígida maquinadora; els cardenals, venuts. Els nobles…nobles? Uns traïdors i uns gallines. Els Bons Homes…quins sants collons…i el Papa…en fi, al Papa l’haurien d’haver cremat per heretge el dia que va néixer, només per néixer, només per néixer. Res del que tinc és meu; una pila de llocs, coses i cossos em pertanyen, però això tampoc no significa res de res. Senyor, quina merda d’història és aquesta en la que m’heu posat?”.

Al rei li sembla que la pluja de foc s’activa, animada pel joguineig d’un sol ataronjat, que a fora, deu anar conformant el dia. De fet li plau, aquesta pluja; la troba quasi simpàtica. Intenta imitar l’expressió de l’anyell, però no se n’acaba de sortir. Els nobles miren avergonyits cap a una altra banda. “M’hauria d’haver afaitat”, pensa. S’ensuma la barba i s’hi troba una intensa fortor de vi i de sexe de dona, que el fa riure desencaixadament, cosa que motiva les sibilants sordes de la resta de missaires, que miren enlloc, per evitar la incomoditat d’haver de tornar a reprovar el monarca.

Toquen amb llargues batallades les campanes menors, i en les solemnes pauses entre cada toc, se sent, a fora, com va creixent el rumor de les carrosses i el tragí de màquines i pesos de guerra. El canonge inicia l’ofertori. El rei segueix somrient, ara, perquè pensa en les intenses ganes de vomitar que es van acumulant al seu estómac. “Senyor, tot això…no sentiu les màquines de guerra? Ensellen els…cavalls..i… és que tinc al clatell,ja, l’alè de Bésiers i Carcassona? No, a mi no m’ha d’arribar…No havia d’anar així….Se’ls ha anat l’olla d’una manera definitiva…el coll d’en Montfort… amb les meves mans…i…”. Li roda el cap, i les pestanyes li cauen d’una manera maquinal, fins que ja no pot sostenir-les més.

En obrir els ulls de nou, una mà li sosté el clatell amb fermesa i una altra li entafora una mena de paper a la boca. “El cos de Crist”. I el rei fa una mena de sobreesforç gutural, que tant serveix per “Amen” com per “Anem” o  per “Montfortetallarelscollons”. Després de deglutir, cau de nou en un ensonyament dolç, però en un paisatge negre, on neva foc i milers de cossos es recargolen damunt la terra cremada, exigint la seva paga, en aquest món o en l’altre. Quan pensa que no té ni un duro, en Pere torna en si tant com pot – que no és dir gaire-, de fet, només en la justa mesura per adonar-se que el foc de neu del vitrall s’ha convertit en sol de migdia. A camp obert,  vertical, irrita i sobreescalda les testes elmades dels cavallers de la primera divisió, la lluissor de les quals fereix les seves ninetes blaves i gastades del rei, que es pregunta com collons pot ser que encara ningú no hagi inventat les ulleres de sol. Ensellat al cavall, amb la suor que li regalima per la cara fins al coll, l’armadura ardent damunt la roba, entre les pestanyes li sembla albirar els murs severíssims de la plaça forta, al fons de la vall. Intenta maleir la seva sort o lamentar-se, però ja ni tan sols es recorda de com es fa, i el crucifix que sempre du a la màniga de l’armadura qui sap on collons deu parar. Amb el sol al cap, que crema com un foc, i la llengua balba, fa esforços colossals per mantenir el cul sobre el cavall, que arrenca un trot neguitós. És un dia ideal per anar de batalles.

Tot seguint d’esma Clearc

Ho recordo molt vivament perquè aquell va ser el moment de mirar-nos sincerament i dir “Ei, però que putes estam fotent?”. Davant nostre, només la pols i la immensitat absoluta dels deserts d’Anatòlia, o de més enllà encara; les terres desconegudes per tots els humans civilitzats, els pedregars dels bàrbars. Ell encara tenia aquell deix atractiu del mentó sensible i els ulls claríssims, d’un verdblau mediterrani. Era abans de la fletxa que li va travessar les galtes. Les hordes de mercenaris ens anaven avançant, a ritme d’iguana, i el cert és que el camí que quedava davant o darrere nostre era igualment dramàtic en un sentit que en l’altre.

“I ara, què collons hi vols fer, ja? Sa nostra sort ja està decidida. Ara no te facis es longuis; ja te podies afigurar a lo que anàvem, i ja ho vas voure gravat en et somrís de Clearc, i en sa mirada buida i decidida, boja, d’el Jove. Ara te foteràs a fer-te sa víctima? I ca, fes es favor de fer-te gran, d’un cop, collons, que això és Pèrsia, amic meu. Pèrsia, ho entens?”. Vaig recordar per uns moments la imatge esgarrifosa de la Porta de Babilònia, els lleons foguejants, les dones de tors nu, amb escames a la pell; els eunucs nafrats i mai ben cicatritzats. En fi, tot allò que explicaven sempre a casa els meus germans.

“Ja, però tot i així….vols dir que cal? Vull dir…segur que no podríem…”. I ell em fulminà amb la mirada, de manera que no vaig tenir altre remei  que callar i continuar avançant.

I, creieu-me, no importa gens el bé o heroic que pugui quedar als llibres; l’única puta veritat és que tot allò fotia un mal inhumà a les plantes dels peus. Totes aquelles hores de marxa, vull dir. I que es fa molt difícil de viure una història que has escrit tu mateix, fins i tot si ha de passar als annals de l’èpica, als racons polsegosos de la memòria històrica de la humanitat. La humanitat? A la merda; mireu-vos aquest infinit núvol de pols i els milers de quilòmetres posats davant dels vostres peus i digueu-me que voleu, vosaltres, passar a la història. Bé us la regalo, si és així. I la ploma també. Tota.

Al núvol (amb rínxols d’àngel)

“Qui es busca dins del buit s’acaba perdent ell mateix, de la mateixa manera que qui mira massa estona al sol, s’acaba quedant cec”. Estava escrit en un banc, però després ha començat a desfer-se el cel, damunt de tot i no ha continuat la història. L’estació havia quedat abandonada i les vies s’han convertit en canals. Ha passat una barca feta amb la closca d’una nou gegant; una noia amb cara d’àngels i rinxols d’or empenyia feixugament un rem de dos metres i mirava enllà, cap on crepitava la tarda, enllà dels turons. Hauria volgut parlar-hi, però cantava, i el seu cant corglaçava la pluja. I també ella ha passat de llarg, amb sols furiosos al fons de les pupil·les, i el seu lliscar per damunt les aigües era la melodia mandrosa i arrossegada d’un saxo. He gratat la fusta del banc on era assegut per veure si en sortia alguna altra cosa (de vegades hi ha sort, com amb els ous Kinder). Res, només unes lletres diminutes escrites com amb mà de nen. Massa petites per llegir-les, sense un bon zoom directe de realitat augmentada, i al final sí: “Tota la informació ja és al núvol”.

He sospirat allegit de saber-ho. Corria un aire suau que murmurava pluja amb veuetes petites per cada racó de l’estació. Ara doncs, que vagi plovent. I demà, ja ho veurem.

Impersonatge

Avui, aquell paio a aparegut a la pantalla del meu facebook. Fa anys, molts anys, quan no comprenia el significat de les paraules, en deia “amic”. Ara, el facebook permet redimensionar la categoria “amic” que passa a ser, simplement, “amic de facebook”. Aquest és el tipus d’ésser a qui fins i tot aquesta mena d’etiqueta li va justa. És cert que una de les grandeses de les xarxes socials és la possibilitat de bloquejar, banejar, deixar de seguir o silenciar, o qui sap quantes coses més. Però jo trobo que té la seva gràcia això de poder visualitzar algunes engrunes de l’existència d’aquells personatges que no ocupen ja cap mena de lloc a la teva vida. També això diu molt de nosaltres mateixos. Especialment d’allò que més ens desplau, de nosaltres mateixos.

Aquest és un cas exemplar de personatge mediocre. Interès zero. Cap ni un, més enllà del fet que recordes vagament que en una època de la teva vida en què no hi havia res millor a fer – o, si hi era, tu no sabies com fer-ho- vas haver de compartir-hi unes absurdes i insípides quantitats de temps. Posades de costat, totes les tardes que hi has passat, et semblen exactament la mateixa tarda; una tarda en què no plou ni fa sol, ni tot el contrari. Una tarda que les piscines són totes tèrboles, el zumbeig dels insectes fa venir basques,  i no tens ni ganes de pensar en enamorar-te. Una tarda grisa com un mareig pols, sense ambicions ni futur, ni colors possibles; una mena de letargia i ell, aquell que seu al teu costat, sense tenir quasi ni presència, alguna mena de gripau que no surt ni als llibres del pare del teu amic naturalista (aquell que té tota l’escala arrebossada de pósters amb fotos de bolets acmpanyades pel nom corresponent).

El personatge en qüestió és d’aquells que dóna la mà sense fer força i que després encara fa broma de la gent que dóna la mà d’aquesta manera. Somriu com si s’estigués apunyalant però volgués apunyalar-te a tu. Tant pot fer això com tot el contrari, marxar com quedar-se, triar aquest color com el de més enllà. No ha tingut en sa vida res a les venes que tingués ni el més mínim sabor. La seva opinió és mínima respecte qualsevol qüestió, sempre ha estat mínima, i el seu humor, indiferent i blanc.

L’únic punt d’interès són una mena de fantasmes que se li regiren al fons dels ulls, però que mai, mai surten a l’exterior quan hi ha algú al voltant.  Uns fantasmes que et poden arribar a captar l’atenció debaten-te entre la repugnància i la compassió. Parlo del tipus de persona que no voldríeu veure mai quan està tot sol. Fa por, només d’imaginar la seva solitud.

A les fotos fa una mena de cara de sorpresa permanent, amb una tibantor de nosferatu estranyament coberta  d’urc i d’una pàtina senyorial, quasi nobiliari, d’un patetisme esgarrifós. Aquest posat només emfasitza la seva panxa vergonyosa. La mateixa – tot sigui dit- que tenia amb quinze anys, i ja era desagradable llavors, i no per motius estètics, sinó més aviat, com el reflex d’aquella deixadesa o incapacitat moral absoluta. De fet, vindria a ser, ara com llavors, la mateixa mena d’ésser, un que va quedar congelat en un punt de la seva vida i després ha mantingut plana la seva corba de transformació. Fa pànic veure’l a les poques fotos on surt etiquetat; perquè, coneixent-lo, no costa veure que no coneix de res – o de poc, potser companys de feina, com a molt- els personatges (tots altament ininteressants) que el rodegen. Sopen en un restaurant d’un ambient indeterminat, tots amb camises i vestits d’un estil altament indefinit, que podria escaure’s en un local ocupat o en un restaurant de disseny de la costa barcelonina.

No tinc esma de preguntar-me si és el seu propi botxi o la seva pròpia víctima. Només de pensar que fa bo tancar el facebook i pensar que no he estat mai en aquell restaurant.

Nora, o potser la pluja dins el prisma

Avui, no massa res. La Nora, barallant-se, com sempre, contra els molins dels homes. Les persianes mig abaixades de la casa del costat, entre xipresos.Acords d’Antònia Font. Records? Els mínims. Lectures…en papers de color. La llonganissa…doncs sí, però a mitges.

L’esclat absolut de la gotellada de mitja tarda, que no ha fet baixar gens la temperatura, només ha netejat una mica l’atmosfera. Problemes per crear una hiperficció; ja és curiós, si a la vida no fem altra cosa, i, en canvi, tant que costa trobar bones eines infirmàtiques per fer-ho. I tot i així…per on es començar una estructura sense principi ni final? Suposo que per qualsevol lloc i que la dificultat és sempre, poc o molt, la mateixa en totes les coses; traçar un camó.

No sé si hi ha hagut gaire món, avui; suposo que els trens han continuat malgrat la pluja, suposo que tot és tan mentida a cent i a 10.000 quilòmetres, com ho era ahir. Suposo que la possibilitat que Colom o Cervantes fossin catalans continua essent cosa de quatre sonats, i que encara que hi hagi grans coses fetes i per fer, els cíclops, amb mitja barba, veu de pito i pseudoteories de la física que fan vomitar de tan estúpides, sempre tendeixen a imposar-se per la força, que és l’únic que tenen. Ara i aquí, al segle XVII o al XXX. Defujo pensar en Espriu; ara i fa mesos.; ja em vagarà de tornar-hi, potser després de l’estiu. De moment, que duri, perquè les piscines, continuen verdes, i els cims es cenyeixen encara antifassos i màscares de núvols, en aquest carnaval de primavera que ha de durar tota la setmana.

Demà serà dimecres, i continuarem batallant contra l’entropia, la nostra lluita, com la de la Nora, a voltes impossible, esgotadora. Per un bocí de pau i unes llesques d’ordre, i un dia tranquil, de lletres i idees neutralitzades rotllo àcid-base. Avui dormirem com troncs, perquè la pluja porta son a totes les cases que la miraven amb els ulls de les finestres entreoberts. La pluja porta son, com els reis porten regals, i la sentor de la llenya cremada, desitjos foscos de coses que no hauríem de desitjar, però desitgem. És millor deixar-se vèncer per la son, i que tot es refongui en tot. Hi ha estones que les coses, per separat, es fan insuportables i que, al capdavall, et descobreixes mirant-te en un mirall deformat i dient-te “Home, em sembla que no tinc pas vocació de prisma…”

Μάρκος

“És nou, el dia, és nou!” s’ha exclamat mentre es mirava un cel totalment net a través de la finestra. En la llunyania es retallava la silueta imponent d’una línia de muntanyes, encotonades de núvols, i que, en funció del costat del sol que els tocava apareixien com tretes del rocosos turons de Galilea, o les verdes i amables faldes del Montseny. El cas és que el dia era nou i ell ha tancat els ulls i, per un moment, no hi ha hagut pensaments. Només aquest aire entre primaveral i desèrtic, de sol i de núvol, de pols i d’aigua fresca.

***

Com que hi havia la mateixa llum, s’ha vist de nou a la botiga de flors. Només que ja no sabia quina era la qu volia comprar. Una dona de nas esmolatn i tirant a fenici li ha regalat un cd dels Pets, que duia per títol “Fruit sex”. Però mentre el desembolicava ja es deia “Brut natural” i quan l’ha tingut obert, allò no era sinó una massa viscosa de fang, que es modelava entre les seves mans giravoltant sobre d’un torn de plàstic blau. Era una tarda d’abril en un jardí de gespa i paraso, i per la televisió el Barça anava al Madrid, i tot plegat, feia molta por. Per això s’ha dit “Fora, fora” i s’ha trobat que caminava camps i més camps de gespa arranada. Al fons, una casa adossada abandonada, on feien nit sols els caragols i hi havia com petites veus entaforades a les esquerdes del ciment barat que encara unia les rajoles de la façana. Un roser immens s’emparrava façana amunt fins a un balcó on, bressolat pel vent com si fons una espiga, un suport de gàbia d’ocells sense gàbia ni ocells esperava un mal cop de vent que la fes caure. Però de vent no n’hi havia, no n’hi ha hagut en tot el dia. Els ocells sí, que els ha sentit cantar, mentre es desvetllava, fins i tot, quan s’ha llevat a mitja nit per pixar i ha pensat “Si canten els ocells, és que el dia ja és a prop”, i també, mentre caminava solitari pel vell camí dels plàtans que ha començat a migdia i que al vespre encara no s’havia acabat. “No sé el nom dels ocells; només sé que hi han estat sempre, però que jo, fins avui, no els havia sentit mai”. Però tot això ha estat després, una estona després que entrelluqués de lluny aquella adossada buida, vella i esquerdada, podrida d’unes roses precioses, de les quals ja no parlarà ningú ni cap més nen les ha de somniar.

Perquè de nens, es veu que ja no en queden. Avui, aquella nena que ell havia vist que només tenia tres o quatre dies de vida, s’asseia a les escales d’un poliesportiu amb cara de Sturm und Drag, i fumava amb uns gestos desmesurats. És clar que potse no sempre havia estat un nadó. Potser també havia estat aquella nena una mica bleda i que semblava una mica curteta i tenia una veu terriblement irritant, entre la nasalitat i en ganguisme. Però aquest és un record que podria ser interpol·lat d’alguna altra banda. O, si més no, és el que pensa mentre la veu fumar i que, deprés, se li atansa sense aire d’Sturm und Drag, només amabilitat i una mena de bonior al fons dels ulls d’aquelles que fan mal de mirar; es veu en els seus ulls i té barba, a més d’una terrible cara de depravat. Potser s’hauria de posar a llegir. Però resulta que al seu darrera tot són camps de piscines verdes i noctuliscents i que es diu “Home vols dir que ara…?”.

***

I res, tu, que tot allò s’ha fos i ha passat un altre dia. Se n’ha anat cap al cel com l’esperit petit d’aquell ocell que no va arribar a sortir mai de la capsa on l’havia posat el dia que el va trobar amb l’ala tota rebregada. Els seus ossets riallers dormen entre les arrels d’una magnòlia que mai feia gaires flors. En feia tan poques i creixia tan boteruda que la van arrencar. Ves a saber on és l’ocell. Al cel de la Setmana Santa, amb els colors de la flor de la magnòlia, amb els pensaments d’ell i de tots els altres, que els bars canalitzen cap al cel a través de les bombolles. “No beguis mai vi – li deia sempre en Lluc- Et perforarà l’estómac sense haver-te fet oblidar res. Com a molt et farà riure. Però riure, a qui li interessa?”. “No ho sé, Lluc. No m’agrada pensar les coses que tu penses”. I no li agradava; ni el que pensava ni el que escrivia.

***

De fet, posats a escriure, ell podia fer-ho molt millor. Era un veritable precurssor, en aquest sentit. Havia reunit centenars de bocins de textos i n’havia tret un de sol. Ningú a tot el país podia fer-ho tan bé com ell. Fins i tot ell s’agradava a ell mateix, quan es llegia. Encara s’agrada. Avui, per exemple, llegia tota aquella història que va escriure alguns milenis enrere, sobre llacs, peixos i homes amb barba. Ha recordat que s’havia de treure la barba i li ha tocat un sol que venia de costat i era amable, i amoixava amb el seu, també, benèvol,  els caps de les totes les espigues. “Distingeixo les persones; les veig com si fossin arbres”, ha dit al seu pare. Però aquest ja no hi era. Mai hi són les coses ni les persones, quan realment necessites dir-los les coses. Per això és va inventar l’escriptura. Ho pensa així, i s’oblida de la nit que passarà plorant amb una cançó que li fa massa mal, del joc d’Star Wars on es vessava tota la seva malícia. Del buit primordial dels carrers, quan es pasqua i tothom riu. I els ocells fan niu a les ombres dels arbres, mentre ell passa de llarg i quasi els sent. I amb el seu pensament, ell mateix s’encalma, i li sembla intuir com el blat ja vol granar, dins les espigues.